Camí Francès 3

SETEMBRE – OCTUBRE DEL 2009
CAMÍ FRANCÈS, TERCERA PART:
Des d’Astorga fins a Santiago de Compostela (265 kms.)

Dia 1: Tornada a Astorga

A final d’agost em vaig jubilar.
Ara tindré més temps per viatjar, però el primer serà acabar el “Camino de Santiago”.
El 23 de setembre tornem a anar en tren a Astorga. Caminarem fins a Santiago, i si tot va bé, encara continuarem a Finisterre. A l’estació de Sants veiem una parella que porten motxilla. Deuen anar a fer el camí, però poden anar a molts llocs a començar-ho i també poden anar a un altre camí que no sigui el francès.
El vespre els tornem a veure a la plaça d’Astorga i els anirem trobant fins a Santiago. Ens diuen que ells havien començat a Montserrat.
Passejant per Astorga pensem en la credencial que no hem portat les dues vegades anteriors. Anem a l’alberg i n’agafem dues. Anirem estampant segells tal com fa tot-hom, i quan arribem a Santiago ens donaran la Compostel·la, i a més ens seran perdonats tots els pecats…< a Astorga >

Dia 2 – Astorga – Rabanal del Camino
S’han acabat els erms i planes de Castilla que varem anar trobant trobar el maig passat, i comencen les muntanyes de León.
El que no canvia és la “sonoritat” dels pobles per on anem passant: Murias de Rechivaldo, Castrillo de Polvazares, Santa Catalina de Somoza…
En aquest últim trobem el “Mesón Cowboy, de lo bueno lo mejor”, un de tants llocs frikis del camí, sobretot quan aquest es va acostant a Santiago.
Més endavant, entre El Ganso i Rabanal del Camino ens fem una foto abraçant el “roble del peregrino”, un roure de més de 300 anys. ((repassant i rebuscant records del camí, he descobert que el novembre del 2013 una ventada el va trencar)).
Rabanal del Camino és un bonic poble on sembla que antigament els pelegrins s’agrupaven per afrontar la perillosa travessia del “Monte Irago”.

Dia 3 – Rabanal del Camino – Molinaseca
Encara és fosc quan sortim del poble i comencem a pujar un bosc gaudint d’una esplèndida sortida de sol.
Arribem a Foncebadón on sembla que no hi viu ningú, però hi ha un bar-alberg amb alguns pelegrins a les taules del carrer, i també el burro d’un d’ells.
Quan ens anem apropant a la “Cruz de Ferro” algú ens pregunta si ja portem la nostra pedra . La “Cruz de Ferro” es tracta d’un pal de fusta d’uns cinc metres que té una creu de ferro a sobre, i està situat en el punt més alt de tot el camí francès. Es veu que és tradició deixar una pedra d’on vens -de casa teva- al peu de la creu, però com que tothom l’agafa abans d’arribar-hi, ens adonem que el camí te sorra, terra i herbes, però cap pedra ni pedreta.
Gratem un mica al marge del camí per arrencar-ne una. Bé dues.
Al peu de la creu hi ha una petita muntanya de pedres, algunes amb inscripcions, i també alguna samarreta penjada i dos parells de botes trencades. Fem cua per fer-nos la foto, fer-la a uns altres i que ens la facin a nosaltres. A l’esplanada també hi ha una petita ermita. El sol que hem vist sortir de bon matí ara escalfa de valent.
A Manjarín, un altre poble abandonat, trobem el refugi-alberg d’en Tomás, l’únic i últim Templari segons ell mateix. Un altre lloc friki però molt interessant, on prenem un cafè que ofereixen als pelegrins.
Desprès de baixar per un camí pedregós arribem a Molinaseca, un bonic poble amb balcons florits.
A la tarda en un bar, ens trobem una alemanya que fa el camí sola i que ja hem vist altres dies, amb la seva habitual copa de vi blanc.

Dia 4 – Molinaseca – Villafranca del Bierzo
De Molinseca a Ponferrada, uns vuit quilòmetres, cal fer la primera meitat per la carretera.
A la capital del Bierzo (Ponferrada) esmorzem en el primer bar que trobem, fem unes fotos a l’espectacular castell dels Templaris, una petita volta per la plaça principal, i tornem-hi, que avui tenim una etapa de les llargues.
< a Ponferrada >
A la sortida de Ponferrada travessem el riu Sil. Anem passant per Columbrianos, Fuentes Nuevas, Camponaraya i Cacabelos entre mig de camps, horts i vinyes.
Abans de Villafranca del Bierzo passem per Pieros i pel camí ens trobem alguns tractors amb el remolc ple de raïms.
Just a l’entrada de Villafranca del Bierzo segellem la credencial en una església que trobem oberta. És l’església de Santiago, on els pelegrins que es troben malalts i no poden seguir viatge, poden obtenir el mateix jubileu que a Santiago de Compostel·la, sempre que es postrin davant la porta del Perdó del temple.
A la tarda fem la visita al poble i els seus monuments.

Dia 5 – Villafranca del Bierzo – O Cebreiro
Ens espera una altre etapa llarga i a més acabada amb forta pujada.
Passem tres quartes parts de la jornada per una carretera, encara que té poc trànsit, i la zona de vianants, al marge esquerra, està protegida dels cotxes. “Gaudim” d’unes vistes espectaculars als viaductes de l’autovia que ens passa per sobre, i fins i tot ens fa una certa por quan passen els camions 40 metres per sobre nostre.
Anem deixant enrere petits poblets: Pereje, Trabadelo, La Portela, Ambasmentas, Ruitelán, Las Herrerías, La Faba i Laguna. En un d’ells fem un descans i com que hi ha una font ens refresquem els peus, observats atentament per unes vaques.
A Laguna, últim poble de León i a mitja pujada cap O Cebreiro, entrem a un bar i trobem uns catalans. Quan els dic que som de Castell d’Aro en diuen que jo s’ho pensaven. Resulta que porto la samarreta de la festa major.
Durant tota la jornada hem anat pujant, però els últims quilòmetres son dels més durs de camí. També dels mes bonics.
Trobem la fita de la Diputació de Lugo que ens senyala que ja estem a Galicia i ens hi fem la corresponent foto.
Molt tard, cap a les sis de la tarda, arribem a O Cebreiro. Un dels llocs més emblemàtics del Camí per la seva singular bellesa. El poble està format per “pallozas” (construccions de pedra i palla) presumiblement d’origen celta, i cases de pedra que recorden temps passats.
Fa dos dies varem veure una bonica sortida del sol. Avui gaudim de la posta del sol i més tard contemplem la lluna plena.

Dia 6 – O Cebreiro – Samos < O Cebreiro >
Encara és fosc quan sortim per esmorzar al mateix poblat. Tenim varis bars per triar ja que el lloc és ple de pelegrins.
O Cebreiro és un dels llocs que alguns trien per començar el seu camí cap a Santiago. Primer baixem, tot passant per Liñares i Hospital, i més endavant comencem una altre forta pujada fins el “alto del Palo”. El camí es retroba amb la carretera just on hi ha un bar amb pelegrins a les taules de la terrassa. La fresca del matí ja s’ha canviat per un agradable sol. Fem un descans amb unes boniques vistes a les muntanyes, i amb unes gallines que volten per si cau alguna engruna de pa de les taules.
Al costat de la carretera hi ha les fletxes grogues que ens indiquen el camí que ens porta fins a Triacastela, desprès de pasar per Fonfría i Viduedo, i tenir de caminar en dues ocasions darrera un ramat de vaques que tenien preferència de pas…
A Triacastela, a peu del carrer principal, alguns pelegrins estan dinant. Ens asseiem a la terrassa d’un dels bars-restaurants i demanem un “menú del peregrino” amb una cervesa. Al nostre costat mengen uns pelegrins amb bicicleta que venen de Sevilla per la “Via de la Plata”.
Just a la sortida de Triacastela tenim dues opcions per anar fins a Sarria: per Samos o por San Gil. Anem cap a Samos que és on hem reservat l’hotel.
El camí s’ens fa molt llarg. No teníem d’haver dinat, i menys beure una cervesa.
Abans de Sancristobo i desprès de Reche travessem dues vegades un riu i ens refresquem els peus. Trobem uns joves pelegrins de Colòmbia que no havíem vist abans i tampoc tornarem a veure, i arribem a Samos, on destaca l’espectacular monestir del mateix nom.
A sota la finestra de l’hostal on dormin sentim l’agradable soroll d’un petit riu o torrent.

Dia 7 – Samos – Sarria < Monestir de Samos >
Avui hem decidit fer una etapa curta. Farem només uns 15 kms. i ens quedarem a Sarria. La sortida és un agradable passeig vora el riu i desprès un parell de pobles amagats darrera la boira. Trobem molt poca gent. A Sarria el nostre camí es tornarà a ajuntar amb la variant que varem deixar el dia anterior a Triacastela. Segurament és per l’altre camí per on passa la major part dels pelegrins, ja que n’hem trobat molt pocs. Tan se val. El que sí és cert és que la nostra opció era la més llarga, però els que no l’han agafada s’han perdut el monestir de Samos…
Els pelegrins que fan només els últims 100 quilòmetres necessaris per aconseguir la Compostel-la, és a Sarria on el comencen. Això es nota, ja que hi veiem botigues de botes, bastons, motxilles, publicitat de trasllat de motxilles, taxis, etc…
Per cert, el trasllat de motxilles a partir d’aquí és més econòmic. Una prova de que hi ha molta més gent.

Dia 8 – Sarria – Portomarín
Avui tenim una etapa senzilla. Caminem per prats i també boscos de roures i sobre tot de castanyes. Passem per varis llogarets amb els seus corresponents “hórreos” i ramats de vaques.Aproximadament a mitja jornada trobem la fita del km.100. Ens falten justament cent quilòmetres fins a Santiago. Però una mica més endavant en trobem una altre que sembla més autèntica, ja que te més pedretes i inscripcions que l’anterior. Per si de cas ens tornem a fer la foto.
Quan ens aturem vora el camí per fer un descans, veiem passar molts més pelegrins que en dies anteriors. Es nota que estem en els últims 100 quilòmetres.
L’últim tram de la jornada és un descens cap a la vall del riu Miño. Per entrar a Portomarín travessem un pont sobre el riu i el final del pantà, o embassament de Belesar.
El pantà està mig buit, i veiem el que queda de les cases que el 1962 varen quedar sota les aigües. Alguns edificis importants varen ser reconstruïts en un lloc elevat, on ara hi ha el poble.
A l’església veiem que a les pedres encara es pot llegir un nombre a cadascuna. És la numeració que varen posar per traslladar-la i reconstruir-la peça a peça al seu nou emplaçament.
També a Portomarín veiem la fàbrica de “Tartas Ancano”. No sé si és la més important, però son les “tartas de Santiago” que més he vist per Galicia. < arribada a Portomarín >

Dia 9 – Portomarín – Palas de Rei
Encara és fosc quan travessem un pont de vianants sobre una de les cues del pantà.
Com el dia abans, caminem per boscos i carreteres sense trànsit, i cada dos o tres kms. ens trobem petits pobles o parròquies.
Un dels descansos el fem al costat d’una petita ermita que té la campana amb una corda perquè tothom la pugui fer sonar. Nosaltres també fem repicar la campana.

Dia 10 – Palas de Rei – Arzúa
Un altre dia per petits pobles amb els seus “hórreos” i cementiris enganxats a l’església a peu del camí.
Desprès de travessar el primer poble, Casanova, i el tercer riu, deixem la província de Lugo per entrar a la de A Coruña.
Dos poble més, també amb el seu petit riu, i arribem a Mélide, famosa per les seves tapes de pop, molt especialment la “pulpería Ezequiel”, on sembla que és gaire bé obligat fer una parada. Nosaltres hi passem de llarg.
Sí que fem una petita visita al centre de la ciutat, i aprofitem que l’església és oberta i amb una taula a l’entrada per estamper un altre segell a la credencial.
A Mélide el camí s’ajunta amb el “camino primitivo”, és a dir amb els pelegrins que venen des d’Oviedo. Cada cop serem més.
Coneixem a una senyora de Madrid que camina amb el seu fill. O un noi de Madrid que camina amb la seva mare.
Desprès de contínues pujades i baixades, i d’una agradable refrescada de peus a l’aigua freda d’un altre dels rius o torrents que trobem, arribem a Arzúa.

Dia 11 – Arzúa – Labacolla
Si a Mélide s’ajunten els pelegrins que venen del Camí Primitiu, a Arzúa s’incorporen els del Camí del Nord. Per si érem pocs …
Durant tot el camí es poden adaptar les etapes al gust i conveniència de cadascun, però a mesura que ens acostem a Santiago encara més. Tots els pobles tenen alberg, hotel, pensió, casa rural… Son pobles petits i amb les cases molt escampades, pel que no distingim a quin estem a cada moment.
El paisatge és molt similar al dels dies anteriors, i contínuament anem pujant i baixant. Voregem la tanca de l’aeroport i més tard fem un descans en un bar amb els madrilenys, que encara no tenen decidit on dormiran.
Nosaltres anem a una casa rural, Casa de Amancio, on arribem passades les cinc de la tarda, quan s’ha posat a ploure. Ja no sortirem de la casa fins l’endemà.

Dia 12 – Labacolla – Santiago
Hem deixat per l’últim dia només uns 10 kms. per poder arribar a Santiago a mig matí.
Plou com no ens ho havia fet des de l’etapa de Zubiri a Pampona, l’any anterior.
Anem pujant fins a San Marcos i el Monte do Gozo, i passem pel costat de les instal·lacions de la TV de Galicia.
L’alberg del Monte do Gozo és, de llarg, el més gran de tot el camí. Té capacitat per a 400 persones ampliables fins a set o vuit centes en anys sants compostel·lans. El mateix complex també disposa d’un apart-hotel. Molts pelegrins dormen aquí l’última nit abans de Santiago per arribar-hi ben aviat el matí.

Hem retrobat els madrilenys i amb ells ens fem unes fotos al monument commemoratiu de la visita que el papa Joan Pau II va fer a Santiago durant l’any sant del 1982.
Sense deixar de ploure anem baixant cap a Santiago, on entrem per amples avingudes per desprès endinsar-nos als carrers del casc antic fins arribar a la Catedral, a la plaça de l’Obradoiro.

HO HEM ACONSEGUIT !!
Molts pelegrins, milions de persones, ho han fet abans que nosaltres. Però nosaltres hem arribat avui dia 4 d’octubre del 2009 i aquest és el dia que ens emocionem.
Anem a recollir la Compostela
Mentre fem cua, comprem unes samarretes d’oferta de no sé quin any sant, i ens la canviem per la que portem, ja que anem molls.
Ensenyem la nostra credencial plena de segells -encara que només des d’Astorga, ja que fins allà no en portàvem- i ens pregunten si hem fet el camí per motius religiosos o d’altres, ja que la “Compostela” és diferent segons el cas. L’Ana en demana una i jo l’altre, així en tindrem una de cada …
Anem a l’hotel a canviar-nos de roba, ja que no és només la samarreta el que portàvem mullat.
Hem quedat amb els madrilenys per a fer un cafè, anar a la “Misa del Peregino” i acomiadar-nos.
< a la tarda ha deixat de ploure >

Dies 13 i 14: Santiago, i tornada cap a casa.
Ja el dia abans havíem mirat la previsió del temps. Sembla que plourà uns quants dies, així que la continuació fins a Finisterre la deixarem per a una altre ocasió.
Decidim quedar-nos un dia més a Santiago per fer una visita a la ciutat, i sobre tot per tornar a la plaça de la catedral a veure com van arribant pelegrins. Fins i tot ens retrobem amb alguns amb qui havíem coincidit pel camí.
Plou, però no ens podem queixar. En 33 jornades caminades -comptant des de Roncesvalles- només ens ha plogut dos o tres dies i aquests dos últims a Santiago.
Agafem un avió cap a Barcelona, el tren a Caldes de Malavella i cap a Castell d’Aro.
Hem acabat el “Camino francès” i ha estat una gran experiència. Pot ser algun dia en farem un altre: “Primitivo”, “Via de la Plata”, “Camino del Norte”…

2 respostes a Camí Francès 3

  1. Joan Martín i Rosa Maria diu:

    Molt interessant, el tram final m’ ha fet recordar moltes anècdotes.

    • Alfons Tauler diu:

      Doncs sí, Mª Rosa (i Joan). Jo també acostumo a llegir escrits d’altra gent -d’altres pelegrins- i així vaig recordant moments del “camino”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *