Camí del Salvador

JULIOL DEL 2019
CAMÍ DEL SALVADOR: Des de León fins a Oviedo (125 kms.)

El Camí del Salvador -o de Sant Salvador- enllaça Lleó amb Oviedo, creuant la Serralada Cantàbrica. Molts pelegrins de l’edat mitjana es desviaven per visitar la catedral de Sant Salvador i les seves relíquies.
Com diu un vell i popular refrany: “Qui va a Santiago i no va al Salvador, honra al criat i deixa al Senyor”.
La major part de guies distribueixen el camí en cinc etapes, però nosaltres el programem en set. Així no en tindrem cap de massa llarga, i evitarem la calor de la tarda.


7 de juliol: a León
Anem amb el cotxe a l’aeroport de Barcelona i agafem un vol al petit aeroport de Lleó, on no hi ha servei d’autobús, i els taxis que esperen l’arribada d’un avió no son suficients per a tots el passatgers. Esperem que, prèvia trucada per telèfon, n’arribin quatre més, i en compartim un amb una senyora i un nen.
Anem a l’alberg-residència Miguel de Unamuno, i encara tenim temps per a dinar al costat de la Catedral. Després anem a l’alberg San Francisco de Asís a buscar les credencials específiques pel Camí del Salvador, ja que al nostre no en tenen, i fem una volta turística per la ciutat.

< A punt per a la caminada >

8 de juliol: León – Cabanillas
A les vuit sortim de l’alberg i reculem uns metres per passar davant la Catedral, ja que la tenim a prop i així comencem pel punt de partida.
Tot i que és dilluns, els bars per esmorzar encara son tancats, així que tirem cap al Convent de San Marcos (ara Parador de San Marcos) fins que en trobem un d’obert i podem esmorzar.
Davant el Parador ens trobem alguns pelegrins (també un parell amb bicicleta), però tots creuen el pont sobre el riu i van cap a Santiago.
Nosaltres seguim la Senda del Riu Bernesga, recomanada i paral·lela al camí marcat, fins arribar a Carbajal de la Legua, on comprem provisions per a dinar, sopar i esmorzar l’endemà, ja que ni pel camí ni a Cabanillas trobarem rés, a part de l’alberg.
A partir d’aquí el camí ja fa més pujades i baixades. Trobem algunes fonts amb bústies i llibretes, on deixem alguna anotació del nostre pas, i arribem al destí passades les quatre de la tarda.
En tot el camí només hem vist un pelegrí, a Carbajal de la Legua, que segurament dormirà a La Robla, vuit quilòmetres més endavant.
Truquem al telèfon de l’alberg, i una senyora ens ve a obrir al cap de pocs minuts, ens segella les credencials, deixem la voluntat dins una bústia i ens deixa sols. Rentem la roba interior, l’estenem al porxo de l’alberg, fem un volta pel petit poble, xerrem amb una senyora, i tornem a l’alberg.
Amenaça una tempesta i descarrega fort a quarts de nou. L’alberg, molt gran ja que és a les antigues escoles, té només quatre places (en dues lliteres), però encara ens sobre lloc.
Sopem i dormin tot sols.

< Senda del riu Bernesga, a la sortida de León >

9 de juliol: Cabanillas – La Pola de Gordón
Deixem la clau de l’alberg a la bústia de l’entrada, i comencem a caminar. A tres quarts de nou ens desviem uns metres, travessant un pont sobre el riu Bernesga, per anar a La Seca a fer un cafè amb llet, ja que un cartell ens indica que hi ha un bar. El bar sí que hi és, però encara no han obert.
Una hora més tard, a Cascantes, sí que hi ha un bar obert on podem fer un cafè. Però no tenen rés per a menjar fins que arribi la furgoneta del pa, que no té  hora d’arribada. Menys mal que ja estàvem avisats i portem quelcom a la motxilla.
A La Robla (poble més gran i amb alberg), sí que podem esmorzar bé i fer un descans en un dels bars de la plaça.
Entre Cascantes i La Robla hem passat força tram per la carretera, això sí, amb molt poc trànsit, i a partir de La Robla també tenim un tram per la carretera i un altre al costat de la via del tren. No ha sigut pas un dels millors dies en quant a camins i paisatges, més aviat tot el contrari. Menys mal que abans d’arribar a La Pola de Gordón tenim un bonic tram verd, altre cop vora el Riu Bernesga.
Arribem cap a dos quarts de tres i anem directament a la pensió 15 de Mayo, que ja hem reservat, i tot seguit a dinar, molt bé i bé de preu, al Mesón que ens recomana el senyor de la pensió.
No ens hem trobat cap pelegrí en tota la jornada, ni tampoc a la tarda voltant pel poble, on no hi ha alberg.
Tornem a comprar provisions, ja que en els propers dos dies sembla que no trobarem cap botiga.

< Un descans, a la Ermita del Buen Suceso, poc abans de La Pola de Gordón >

10 de juliol: La Pola de Gordón – Poladura de la Tercia
A les vuit tornem al Mesón on havíem dinat el dia anterior, per esmorzar.
Fins a Buiza el camí segueix la carretera, amb pujada i bones vistes, però també amb alguns camions que no fan gaire gràcia.
Buiza és un bonic poble, amb alberg just a l’entrada (com molts albergs, a l’antiga escola) i tancat quan hi passem. Però no hi ha cap més servei ni de bar ni botiga de cap classe.
A partir d’aquí seguim una empinada i espectacular pujada fins el “Alto Forcadas de San Antón”, amb molt bones vistes. La baixada no és menys espectacular, també amb vistes a les muntanyes que ens esperen per a l’endemà, i finalitza amb un tram força pla i en mig de prats.
Ens pensem que ja hem arribat, quan una senyora al costat d’una església i una font, ens diu que som a San Martín de la Tercia, que Poladura és a uns vuit cents metres. Mentre estant arriba el primer pelegrí que veiem en dos dies, un noi de València amb qui anem uns metres, però en una petita pujada ens deixa i diu que ja ens veurem a Poladura, on arribem a tres quarts de dues.
A Poladura de la Tercia hi ha un alberg i just al costat l’hotel rural Posada del Embrujo, i cap més servei de bar ni cap botiga. Anem a la Posada, que ja havíem reservat, i fem un dinar de luxe per només 13 euros cadascú. També hi mengen i dormen una parella jove de Madrid ell, i de Toledo ella (o pot ser és a l’inrevés).
I a l’alberg hi dormiran el noi de València, un altre noi també valencià, un senyor gran de Donostia i un noi jove anglès. Com que l’alberg i la posada els gestionen els dos mateixos nois, tothom menja a la posada. Els de l’alberg tenen l’opció de demanar un “taper” per emportar-se’l.
Per fi ens hem ajuntat una petita colla, vuit en total.
Durant la tarda i junt amb un dels valencians, fem una llarga xerrada amb un professor jubilat que viu al poble, i que té un ramat d’ovelles que cuida la seva filla. I desprès, d’un petita colla de veïns i veïnes que prenen l’ombra, en surt un que té les claus de l’església. Ens l’ensenyen i ens expliquen festes i costums del poble.

< Baixant de Las Forcadas de San Antón >

11 de juliol: Poladura de la Tercia – Pajares
Esmorzem a la posada, i a dos quarts de nou comencem una forta pujada cap a la collada del “Canto de la Tusa”. Un altre tram exigent i espectacular com el del dia abans, tot i que no pas massa llarg. Al cim de la collada ens atrapen la parella de joves de Madrid i Toledo i ens fem alguna foto a la “Cruz del Salvador” que hi ha allà. Desprès ells segueixen davant nostre.
Més endavant ens aturem en una altre creu, i també ens atrapa un dels valencians, que diu que es quedarà una estona per fer un descans.
Des d’aquesta última creu tenim una forta baixada fins a Arbás del Puerto, on arribem desprès d’una altre pujada i baixada, i entrem per un camí poc definit.
Es tracta d’un petit nucli al peu de la carretera N-630, on hi ha la Magnífica Col·legiata de Santa María de Arbás, una de les millors joies del romànic d’Espanya, però que gaire bé sempre és tancada i sembla una mica abandonada. També hi ha un gran Mesón al peu de la carretera, aquest sí que tancat definitivament, des de fa temps segons sembla, i una font amb molta força, on mentre fem un descans per menjar un plàtan, s’aturen alguns cotxes per emplenar garrafes d’aigua. Nosaltres també emplenem les ampolles d’aigua fresca, com solem fer quan trobem alguna font.
Ara hem de pujar fins el “Puerto de Pajares” un quilòmetre i mig per la vora de la carretera. Passen cotxes, però la vorera és prou ampla per no tenir la sensació de perill.
A dalt del port hi ha un hotel-restaurant, el Parador de Pajares, i a l’altre costat de la carretera la Venta Casimiro, on prenem un Aquarius i un pinxo, i ens segellen la credencial amb el seu segell i també amb el de la Col·legiata d’Arbás.
Despès de contemplar les espectaculars vistes des de l’aparcament del Parador, tornem darrera la Venta per seguir el camí una mica enrevessat i encara amb una curta però forta pujada i desprès una baixada amb molt de pendent i amb algunes vaques i fang.
Deixem León i entrem a Asturias, i les fites de fusta que ens marquen el camí ara son de pedra, i iguals que gaire bé tots els camins de Santiago. Les fletxes grogues sí que son com a tot arreu.
Travessem la carretera, i anem baixant fins al poble de Pajares, en mig de grèvols i faigs que ens fan una bona ombra.
Passem primer per l’alberg, ben condicionat i on veiem que hi ha les motxilles de quatre pelegrins, però no hi ha la responsable, a qui havíem trucat perquè ens reservi taula per sopar. Anem a la pensió El Mirador i ens hi trobem dinant tota la colla que érem a Poladura de la Tercia. Resulta que els dinars i sopars, l’hospitalera de l’alberg els reserva a la pensió, i que la nostra reserva és per a dinar i no pas per a sopar. Encara millor, així que dinem i, en lloc de tornar a l’alberg decidim quedar-nos a dormir a la pensió.
Serem els mateixos vuit del dia anterior: els dos valencians, el basc i l’anglès a l’alberg, i la parella jove i nosaltres a la pensió.
Com que el poble és petit i tampoc hi ha cap altre bar ni botiga, ens trobem a mitja tarda fent una xerrada a l’alberg, i cap al vespre una altre reunió a la vorera de la carretera i davant la pensió.

< Bixant del Puerto de Pajares >

12 de juliol: Pajares – Campomanes
La previsió era d’anar a dormir a l’alberg del Santuari de Bendueños. Apartat gaire bé dos quilòmetres del camí, però un lloc especial i molt recomanat. Només té vuit places i cal reservar el dia abans, sobre tot per poder sopar.
Així ho havíem fet, però resulta que l’hospitalera tancava tres dies per un assumpte familiar…
A les vuit esmorzem a la pensió, i comencem una forta baixada fins a San Miguel del Río. Darrera nostre venen la parella de joves, amb qui anem junts una bona estona.
Després d’algunes pujades i baixades per bonics camins, ens deixen enrere i ja no els veurem més. També ens trobem el senyor gran de Donostia, amb qui anem junts un al altre tram.
En algunes portes o passos que bloquegen el pas del bestiar, és complicat passar amb la motxilla a l’esquena, i ens la tenim de treure i fer-la passar per sobre la tanca. Els basc es queda enrere descansant.
A Campomanes hi ha dues pensions, i anem a la Casa del Abad, que des de fora ens fa més bona pinta i el preu és similar. Ho hem endevinat, ja que és una casa rural fantàstica i la propietària molt agradable.
Mentre esperem que ens vingui a obrir, prenem unes cerveses i uns pinxos a un bar de la cantonada, i també entra al bar un pelegrí, que ens diu que ha trobat l’home basc descansant al costat del camí.
Al vespre coincidim amb ell a l’hora de sopar en una sidreria del poble. Ha anat a l’altre pensió, que també dona servei d’alberg en un pis, i està tot sol.
Ens explica que té 77 anys, que ha fet varis Camins de Santiago, i que aquest cop ve de Madrid pel “camino de Madrid” fins a Sahagún, ha seguit el Francés fins a León, i quan arribi a Oviedo anirà cap a Avilés per continuar pel del Nord fins a Santiago.
Els altres sis dels dos darrers dies ja els hem perdut de vista. Segurament aniran fins a Pola de Lena.
Tornem a la Casa del Abad, on la mestressa en ha ofert el servei de rentar la roba, i hem aprofitat per rentar-ne més de l’habitual. Com en arribar-hi, l’hem de trucar perquè vingui.

13 de juliol: Campomanes – Mieres
Com que hi ha previsió de pluja per la tarda, decidim sortir més aviat que els altres dies. A les set “esmorzem” a la mateixa habitació els que ens queda de fruita i sortim.
Davant mateix de la posada hi ha unes fletxes grogues, que ja veiem que no porten cap a la sortida que havíem vist el dia anterior, però les seguim tot confiant que anem bé, ja que seguim trobant fletxes i petxines. Però sabem que tenim d’anar a l’altre costat de l’autopista i no veiem la manera d’anar-hi. Suposem que estem seguint indicacions antigues, d’abans de la construcció de l’autopista, i tornem enrere després de més de dos quilòmetres. Així que “tornem a sortir” de Campomanes quan ja son les vuit.
Agafem el camí correcte, que passa per l’altre costat del riu Lena i l’autopista, i al cap de tres quilòmetres pugem a Santa Cristina de Lena, una església preromànica del segle IX. Es pot visitar per dins, però a partir de les onze. Fem un descans a l’explanada de l’església, des d’on podem veure la carretera vella de la que havíem reculat, i un pont per on podíem haver creuat l’autopista i el riu. Coses que ens passen …
Tornem a baixar i seguim el el camí fins arribar a Pola de Lena, on prenem un refresc i uns pinxos en un bar de la plaça, on fan el mercat.
A la font al costat d’uns jardins d’un petit poble abans de Ujo (o Uxo), canviem l’aigua de les ampolles per tenir-la més fresca. Però una senyora ens crida i diu que no és bona, que no és potable, i ens en ofereix de la seva casa.
Arriben a Ujo per una carretera vella i sense voreres o molt brutes, per la que passa algun cotxe massa ràpid i fins i tot un autobús.
A Ujo fem un altre descans en un bar, i després agafem una senda per a vianants i bicicletes, paral·lela al riu Caudal, que ens porta ja fins a Mieres. El problema és que és tota asfaltada i no és el millor per a caminar. És millor per camins de terra.
Son dos quarts de tres quan arribem a l’hotel Mieres del Camino, ens dutxem i anem a dinar a un dels molts restaurants del carrer principal o més comercial.
No ens hem trobat en cap pelegrí en tot el dia, ni tampoc en veiem cap durant la tarda voltant per la ciutat, una mica decadent degut a la crisi de les mines de carbó.
Cap a les vuit del vespre comença a ploure, i ens afanyem a tornar a l’hotel.

14 de juliol: Mieres – Oviedo
En tot el dia anterior no havíem vist cap pelegrí, però mentre esmorzem a l’hotel en veiem passar quatre, i encara a pocs metres de la sortida de Mieres ens trobem el senyor basc, que torna enrere des de l’alberg (que és a més d’un quilòmetre de la ciutat) per anar a esmorzar. Ens diu que el vespre anterior també va anar a sopar, i a la tornada es va mullar.
Anem pujant per una carretera sense trànsit, bones vistes malgrat la boira, cases disseminades i moltes d’elles abandonades, i fem una llarga xerrada amb una senyora gran que viu sola.
Ens diu que al poble no hi ha cap servei, les escoles ja no tenen nens (com hem vist a molts pobles, i en alguns serveixen d’alberg), que només passa un autobús al dia, però ella és positiva: davant casa seva hi ha una residència geriàtrica per a quan li faci falta.
Un cap acabada la pujada deixem la carretera i la vall del riu Caudal per anar baixant per un estret camí cap a la vall de riu Nalón, i entre camins enfangats i velles carreteres arribem a Olloniego, on hi ha alguns bars.
Prenem un refresc i posem el penúltim segell a la credencial, mentre arriba un pelegrí que va tot sol. És una home de Sevilla, que ens explica que ha fet molts camins de Santiago. Aquesta vegada ve de Arlés (a la Provença, França), ha entrat per Somport fent el camí Aragonés, el Francès fins a León, i ara puja cap a Oviedo per seguir el Camí Primitiu cap a Santiago…
Encara ens queden uns nou quilòmetres per acabar, i els fem, ja sense boira i amb un bon sol, per molt bonics paisatges amb cases enjardinades i bones vistes.

Arribem davant la Catedral de Oviedo passades les dues, i demanem a una família de turistes, que resulten ser de Puerto Rico, que ens facin la foto oficial de l’arribada …
Com que és diumenge i hi ha molta gent dinant pels restaurants, ens entra gana i dinem abans d’anar a hotel que ja tenim reservat.
Desprès d’una bona dutxa i el pertinent descans, tornem a fer una volta per la ciutat, i també trobem i ens acomiadem del senyor basc, que continuarà pel camí del Nord. I més tard també trobem el sevillà, que ja s’ha ajuntat amb altres pelegrins. Evidentment a Oviedo també n’hi ha més de pelegrins, ja que és punt d’inici del Camí Primitiu i de pas d’alguns que fan el del Nord i passen per Oviedo en lloc de per Gijón.

< Arribada a Oviedo, davant la Catedral de Sant Salvador >

15 de Juliol: Oviedo – … i cap a casa
Ens aixequem més tard de l’habitual, esmorzem en un bar del centre i anem a la Catedral a mostrar la Credencial per recollir la “Salvadorana”.
Per expedir la Salvadorana ens cobren quatre euros a cadascú. Però com a pelegrins que hem completat el Camí del Salvador, tenim dret a fer la visita completa a la catedral, que en costa set.
No hi havíem pas entrat en anteriors visites a Oviedo (pecat ?).
La Santa Església Basílica Catedral Metropolitana de San Salvador d’Oviedo és d’estil gòtic. És coneguda també com a Sancta Ovetensis, referint-se a la qualitat i quantitat de les relíquies que conté: un tros del Sant Sudari, cinc espines de la corona de Jesucrist, una sandàlia de Sant Pere, unes quantes creus molt importants, i moltes coses més relacionades amb reis cristians i també amb la Mare de Déu.
Continuem la visita a la ciutat, anem a fer un bon dinar per celebrar que hem fet un altre “Camino”, i a mitja tarda recollim les motxilles de l’hotel, caminem fins l’estació d’autobusos per agafar-ne un a l’aeroport, i al vespre -amb una hora de retard- agafem el nostre vol a Barcelona, on ens espera el cotxe per tornar cap a Castell d’Aro.
_______________________________________________
Si voleu deixar un comentari, podeu fer-ho enviant un correu-e. a alfons@arofutbol.com