Camí del Nord 3 + Fisterra

ABRIL / MAIG DEL 2017
CAMÍ DEL NORD, TERCERA PART: Des de Mondoñedo fins Arzúa
+ CAMÍ A FISTERRA: Des de Santiago fins a Fisterra i Muxía
(120 + 125 = 245 kms.)

Un any i pocs dies desprès de la imprevista aturada a Mondoñedo, i un cop superades la tendinitis de l’Ana i la que vaig patir jo mateix un mes més tard, és hora de tornar-hi.
Com que no son gaires dies per completar el camí del Nord, si tot va bé continuarem cap a Fisterra i Muxía, així, a més de la Compostel·la tindrem la “Finisterrana”, i la “Muxiana”, que acabo de descobrir que també existeix.

20 d’abril: a Mondoñedo
Aquest cop anem a l’aeroport de Barcelona amb el cotxe, ja que ni amb tren ni amb autobús arribaríem a temps per agafar el vol de les 9 del matí a A Coruña. També ens anirà millor per a la tornada tenir el cotxe a l’aeroport, ja que encara que no sabem quin dia serà, el més probable és que sigui el vespre.
Al migdia dinem al costat de l’estació d’autobusos de A Coruña, tot esperant l’autobús a Mondoñedo que surt a dos quarts de tres de la tarda. A les cinc arribem i anem directament al nou alberg El Montero, al costat de l’estació d’autobusos de Mondoñedo.
Després de la dutxa anem a fer una volta per el poble, a l’oficina de turisme per que ens segellin la credencial just al costat del segell de l’any passat, i al super a fer la compra per fer-nos el sopar al mateix alberg, ja que sembla, com així és finalment, que estarem sols.
També ens passem per l’altre alberg, al centre, on només hi dormiran tres pelegrins amb bicicleta.

21 d’abril: Mondoñedo – Gontán
No sortim gaire aviat, ja que l’etapa no és massa llarga. En realitat és part de l’etapa en que l’any anterior ens vam quedar a mig camí …
A les nou esmorzem al mateix bar de la plaça de la Catedral, on l’any passat varem decidir plegar per força.
< deixem enrere Mondoñedo >
Comencem la caminada per una carretera amb poc trànsit, i ens passen els tres “bicigrinos” que havien dormit a l’alberg de la Xunta. Son dues noies i un noi.
Tot el camí és de pujada, i quan tenim de deixar la carretera, interpretem malament el senyal (una petxina sense la fletxa groga), tot seguint un pelegrí que ens acaba d’avançar i que va molt decidit. Uns 500 metres més amunt el trobem de tornada, i apa, a recular. Ja hem fet un kilòmetre més del previst.Abans d’arribar a Gontán, en una font, ens trobem un pelegrí valencià i algun altre. Han sortit de Lourenzá, uns kilòmetres i una hora o hora i mitja abans que nosaltres.
A l’alberg de Gontán, de la Xunta de Galicia, som mitja dotzena a dormir, entre ells una noia i un noi francesos que fan el camí a l’inrevés: de Santiago a Hendaia, però ens diuen que van començar a Pamplona, van fer el camí francès fins a Santiago, desprès a Muxía i Fisterra, tornada a Santiago i ara cap a França pel camí de Nord (més de dos mesos ..).
Tenim gana i només hi ha un bar-restaurant al poble on ja han tancat la cuina. Demanem un entrepà petit, però ens el fan gegant. Desprès anem al poble del costat, Abadín, a menys d’un kilòmetre, on sí que hi ha més serveis, i comprem fruita per al sopar i el camí de l’endemà.
Els altres també sopen el que cadascú s’ha preparat a la cuina de l’alberg.

22 d’abril: Gontán – Vilalba
A les vuit ja som a Abadín, molt a prop de Gontán, i esmorzem en un dels tres o quatre bars a peu de carretera.
En tota la jornada només trobem un altre bar, a Martiñan, on prenem un Aquarius i una ració de truita de patates (el nostre pica-pica més habitual).Tornem trobar el valencià, que acaba el seu camí precisament a Vilalba, i tot xerrant, quan arribem a una ermita ja no veiem petxines ni fletxes grogues. Tornem enrere, i ens adonem que no hem vist la fita amb el senyal de desviament. Caldrà estar a l’aguait.
A l’entrada de la vila -Vilalba és prou gran- passem al costat de l’alberg de la Xunta, però és al costat de la carretera i d’unes naus industrials, i a més d’un kilòmetre del centre del poble. Anem a l’alberg Castelos, molt més cèntric, on arribem a dos quarts de tres.
Desprès de la dutxa, rentada de mitjons i roba interior, i un mica de descans, anem a fer una volta pel poble i a veure on podem menjar. En un restaurant que ens fa bona pinta ens diuen que la cuinera vindrà a les set, i com que entre la ració de truita de patates, el plàtan diari i els fruits secs que hem anat picant, tampoc tenim tanta gana, continuem voltant tot esperant l’hora del sopar.
Ens trobem amb un noi i una noia joves de Sabadell, que ja havíem vist el dia anterior, i ens diuen que ells s’han quedat a l’alberg de la Xunta, a la carretera.

23 d’abril: Vilalba – Baamonde
Sortim a tres quarts de vuit. És diumenge i els bars propers a l’alberg, al centre, son tancats. Marxem doncs sense esmorzar, confiant que ja trobarem algun lloc per fer-ho.
Les botes (altes) em molesten ja des del dia anterior, em freguen el mal·lèol del peu esquerra, tot i que no les porto gaire cordades. A uns dos kilòmetres de la sortida me les canvio per unes de baixes que també porto a la motxilla.
El camí travessa una carretera varies vegades, i en una d’elles, fent fotos a una església, ens tornem a equivocar de camí. Però aquest cop és per culpa d’unes fletxes “falses” que algú ha col·locat. Quan ens en adonem no tornem enrere, ja que el terreny és pla i, per intuïció, tornem al  bon camí desprès d’afegir un altre kilòmetre a la ruta … Ja van tres despistes amb tres dies. Esperem no tornar-hi.Entre San Xoan de Alba i Pedrouzos, en una de les travessades a la carretera, trobem el primer bar, i aquí sí que ens fotem un bon entrepà de truita.
També trobem la parella de Sabadell, que ens expliquen que s’han quedat tancats a l’alberg. Es veu que l’hospitaler era nou i al vespre va tancar amb clau, i han tingut de trucar a la policia per que algú obrís. I han tardat més d’una hora en poder sortir …
Arribem a les dues a l’alberg de Baamonde, amb una noia molt agradable. També ho és la seva avia -l’anterior encarregada- amb qui fem una bona xerrada.
A més de diumenge és Sant Jordi. Anem a dinar al restaurant Galícia, que es veu es força conegut a la zona i el porten dos germans (home i dona), fills de l’antic propietari, Xoan Corral, que era poeta i molt conegut a la zona. L’Ana aprofita per regalar-me un llibre de poesies d’ell. Jo ja l’hi havia enviat la rosa per WhatsApp …
Aconsellats pel senyor del restaurant, al costat de l’església visitem un castanyer de més de 500 anys, on un parent d’ells va esculpir a l’interior del tronc un altar amb l’imatge de la Verge del Rosari, patrona de Baamonde.< cruceiros, a Baamonde >
També ens acostem fins a un parc al costat del riu, molt ben cuidat, i com que és festiu encara hi quedaven algunes famílies amb nens.
Al vespre decideixo llençar les botes velles a les escombraries. Havia pensat portar-les fins a Finisterre per cremar-les, però si no les faig servir… apa, menys pes.
Als tres bars del poble son plens de gent veient el Madrid – Barça de lliga (2-3).

24 d’abril: Baamonde – Miraz
Sortim a les vuit, desprès d’esmorzar al bar del costat de l’alberg.
Els primers tres kilòmetres son per una massa habitual carretera, tot i que gaire bé sense trànsit, i desprès per camins envoltats d’eucaliptus, també molt habituals.
A uns deu kilòmetres, a Carballedo, ens desviem uns metres per visitar l’alberg Rural Witericus. Está situat en un lloc molt solitari, només té nou places i les referències que tinc son de “fantàstic”. Té pinta de ser cert. Els gestionen dues germanes estrangeres (em sembla que alemanyes). Fem una xerrada amb una de les propietàries, prenem un Aquarius i segellem la credencial.
Arribem a Miraz a la una. Anem a l’alberg O Abrigo, obert fa menys d’un any. Al petit poble hi ha un altre alberg, gestionat per uns anglesos, la “Confraternity of  Saint James”, que també gestionen un altre alberg a Rabanal del Camino (al camí Francès, a la província de León).
< arribada a Miraz >
Dinem al restaurant del costat de l’alberg. És dels mateixos propietaris i tampoc n’hi ha cap més al poble. Ho fem amb vistes a un prat on pasturen moltes vaques.
Desprès d’un descans, ens acosten fins l’alberg dels anglesos i l’església mig envoltada pel seu cementiri, com gaire bé totes. Pel poble només trobem un parell de persones i trenta o quaranta vaques.
< Miraz >
Cap el tard arriben a l’alberg una colla de sis pelegrins -cinc homes i una dona- que son de Jerez i acaben de fer la seva primera etapa del seu camí a Santiago. I encara més tard una altre colla d’asturians. Aquests ja porten més dies caminant, ja que varen començar a Avilés.
Sopem al mateix lloc i compartint taula amb un noi de Miranda de Ebro, que va començar el seu camí del Nord fa quatre anys, el 2013, i té intenció d’acabar-lo aquest cop arribant a Santiago.

25 d’abril: Miraz – Sobrado dos Monxes
El camí pedregós està tot envoltat del groc de flors d’argelagues. Fa pujada, però no tant com ens pensàvem.
Plou una mica i ens aturem a l’alberg de A Roxica, l’únic lloc on hi ha bar per prendre l’habitual Aquarius de mig matí.
S’aturen també alguns de la colla dels asturians i passen de llarg els andalusos, que van més lleugers, ja que només porten una petita motxilla. La gran ja se la trobaran en el proper allotjament.
Ha deixat de ploure i ara el camí fa baixada. Abans del poble passem pel costat de la llacuna de Sobrado i ens dirigim directament al Monastir, on hi ha l’alberg. Son un quart de quatre i és tancat. Tot i que jo ho sabíem, ho hem volgut comprovar: els monjos reben pelegrins de dotze a una del migdia i després tanquen fins dos quarts de cinc de la tarda. Es veu que cal respectar els seu horari de menjars i oracions.
Anem a fer un “menú del peregrino” a un dels restaurants de la plaça, just al davant del Monestir. Mentre dinem, veiem alguns pelegrins que van arribant i s’esperen en un altre bar.
A l’hora en punt un dels monjos obre la porta, i es troba amb deu o dotze que esperem per entrar. Anem passant per la seva taula, paguem els sis euros, ens segella la credencial, i un altre monjo ens acompanya al dormitori.
No ens donen ni funda de coixí ni llençol d’un sol ús, com sí que ho fan a la major part dels albergs. A més ens va col·locant a tots en un dormitori, i quan és ple -em sembla que setze persones en vuit lliteres- obre un altre dormitori semblant només per a només dues noies. Li demano al monjo si ens podem canviar i em diu que no, que es van distribuint els pelegrins per ordre d’arribada.
< arribada al monestir Sobrado dos Monxes >
Una parella gran d’alemanys ens diuen ells, tot i que ja han pagat, que s’en van a l’hotel de la plaça o a l’altre alberg del poble. Nosaltres, més tard, en veure que ja no ve més gent i que el monjo ja no volta per allà, ens anem al dormitori de les dues noies. Estem molt més amples i a més és més lluminós que l’altre.
Després anem a fer una volta pel poble i ens arribem fins a l’altre alberg, que la senyora encarregada ens ensenya i està molt bé. També cal dir que val 10 euros i el del Monestir 6.
A les set els monjos, una dotzena, fan una sessió de cants i oracions. Hi assistim amb el noi de Miranda de Ebro, que dormirà l’alberg Lecer però ha vingut a visitar el Monestir.
Al vespre sopem a la cuina-menjador amb tres de la colla dels asturians.

26 d’abril: Sobrado dos Monxes – Arzúa ( ..>> Santiago)
Poc abans de les vuit esmorzem al bar que és just a l’entrada de l’enorme Monestir. Fins i tot té entrada per la plaça del poble i al darrera pel recinte del mateix monestir.
Anem passant petites aldees, combinant trams de carretera i altres de camins.
Trobem el primer bar a Corredoiras, però com que sabem que també n’hi ha a Boimorto, continuem fins aquest poble. Abans d’arribar-hi veiem l’alberg de Boimorto a uns 150 metres de la carretera, però sembla que no en tenen pas de bar, i seguim fins el poble on sí que podem prendre l’Aquarius gaire bé diari.
A la sortida del poble hi ha la possibilitat d’anar cap a Santa Irene o cap Arzúa per enllaçar amb el camí Frnacés.
Anem cap Arzúa i ens retrobem amb el noi de Miranda, que ha sortit abans però s’ho agafa amb molta calma, fent fotos i prenent apunts pel seu blog. Ens acompanya fins Arzúa i ens acomiadem d’ell. Li queden dos dies de camí fins a Santiago.
Nosaltres, aquest tram -uns 40 kilòmetres d’Arzua a Santiago- ja el varem caminar en fer el Camí Francès i també al final del Camí Primitiu (que enllaça uns kilòmetres abans, a Mélide). Ens sembla que no cal repetir-ho per tercera vegada, així que agafem un autobús i anem a Santiago de Compostel·la.
En sortir de l’estació d’autobusos passem primer pel davant de la Catedral i veiem que encara la tenen embolicada per obres. Han d’estar acabades per a l’any sant del 2021, tenen temps …
Desprès de sis nits en albergs, és hora d’un petit luxe i anem al que ja és el nostre hotel a Santiago. No hem reservat i només tenen una habitació, que no saben si serà doble o quàdruple, ja que esperen un grup de francesos i no saben exactament com el distribuiran. Com que ens garanteixen una o l’altre per al cap d’una hora i, en cas de ser la quàdruple ens cobraran el preu normal de doble, anem a fer una cervesa i unes tapes.
Quan tornem a l’hotel -ens han trucat que teníem l’habitació disponible- ens ha tocat la quàdruple i a més amb excel·lents vistes a la Catedral. Mira que bé, estarem ben amples.
< vistes des del balcó de l’hotel >
Abans de sopar, ens hem trobat la parella jove de Sabadell amb qui havíem coincidit a Gontán i a Vilalba. Ens varen avançar i també ens diuen que han fet una etapa de 40 kilòmetres. Els desitgem bona tornada a casa, i ells a nosaltres “buen camino” a Fisterra.
Per a sopar anem a una pizzeria i desprès a dormir.

CAMÍ A FISTERRA i MUXÍA …

27 d’abril: Santiago – Alto da Pena (Piaxe – A Pena)
Esmorzem al mateix hotel i anem a trobar les les petxines i fletxes grogues que tenim molt a prop. No creiem necessari anar al punt de partida a la plaça Obradoiro, davant la Catedral. Ja hi vam estar tres cops el dia anterior i a més seria anar i tornar.
En pocs minuts i després de passar per un parc, ja estem a les afores.
Des de dalt d’un turó ens girem per contemplar la silueta -ara es diu skyline- de Santiago on destaquen les torres de la Catedral.
A un poble que es diu Aguapesada ens aturem a la terrassa d’un bar per prendre l’Aquarius i una tapa (pinxo) de truita, que ens l’acompanyen amb uns ració d’amanida de pasta. També hi ha dues pelegrines i un altre pelegrí.
Cap a les tres arribem a Negreira, que és un poble força gran on hi ha al menys sis albergs, però tinc anotat que n’hi ha un altre a 3,2 kilòmetres més endavant, a un poble que es diu Zas. Decidim continuar fins allà per compensar millor amb l’etapa de l’endemà.
Quan hi arribem no veiem ni l’alberg ni cap servei ni ningú per preguntar. Busco amb el mòbil el telèfon de l’alberg i resulta que ho tenia anotat malament, que no és a Zas, si no uns sis kilòmetres més endavant, o sigui a nou kms. de Negreira.
Total, que l’etapa s’ens allarga fins els 30 kilòmetres, quan ens havíem proposat no fer-ne de tant llargues …
Arribem al Alto da Pena a les sis de la tarda, juntament una un home de Tarragona i una noia de Bilbao. També hi ha un alemany i un belga, en total som sis.
Com que és tard i tampoc hi ha cap més alternativa, esperem l’hora de sopar al mateix alberg: sopa gallega i macarrons gratinats. És el que hi ha, i tots repetim …
Tenen varies habitacions de quatre persones (amb dues lliteres), i ens en donen una per a nosaltres dos sols. És com estar en una habitació doble. Això sí, amb el bany a fora, és clar.

28 d’abril: A Pena – Olveiroa
Esmorzem al mateix alberg, ja que si no ho fem pot ser tardarem hores en poder fer un cafè.
Sortim a un quart de nou. L’alemany i el belga ja son fora, i el tarragoní i la bilbaïna surten al darrera.
A Vilaserío, a poc més de quatre kilòmetres, veiem que hi ha tres albergs més, i a Santa Mariña dos bars, un dels quals el regenten els mateixos de l’alberg del costat. Un home gran -encara més que jo- entra molt decidit per quedar-se a l’alberg. Ens diu que amb cinc hores de caminar cada dia ja en te prou.
Esperem si veiem passar al de Tarragona (o de Salou) i la de Bilbao, que ens venen al darrera, i no arriben. Suposem que han entrat a l’altre bar que és uns cent metres abans.
Més endavant trobem varis cartells de “desvío provisional”. Son, o al menys semblen, “oficials”, ja que tenen l’anagrama de la Xunta de Galicia, i per tant els seguim. Ens obliguen a fer una forta pujada, i intuïm que també una llarga volta. Al menys, per compensar, des de dalt de tot tenim unes bones vistes sobre el pantà Encoro da Fervenza.A Ponte Olveira, dos kilòmetres abans del nostre destí, ens trobem el tarragoní i la bilbaïna fent una cervesa a la Terrassa d’un bar. Els fèiem darrera nostre, però ens diuen que ells han preguntat a un senyor que anava amb un tractor, i els ha dit que no fessin cas del “desvío provisional”. S’han estalviat un bon tros, una pujada, han passat més a prop del pantà, … però no han gaudit de les nostres vistes.
Ens diuen que ells no es quedaran a Olveiroa, que seguiran fins a Logoso per arribar l’endemà a Fisterra.
Olveiroa és un poble molt petit, però té tres albergs i un hostal. Nosaltres anem al Hórreo, on també tenen restaurant i habitacions-casa-rural. També una petita botiga, com també hem vist que la tenen en un dels altres albergs.
Hem arribat a les tres de la tarda, i com que serveixen menú a totes hores, ens dutxem i anem a dinar.
Hi ha dues noies molt agradables. Sembla que son les filles de la família que ho porta tot.
Hi ha molts pelegrins a l’alberg, i quan anem a fer una volta pel poble ens sembla que als altres també. No sé d’on en surten tants, ja que pel camí n’hem trobat molt pocs.
Una colla, que ja tenien reservat, arriben tot cantant …
A l’hora de sopar l’Ana diu que no té gana, i es queda al llit. Jo necessito menjar alguna cosa i torno entrar al restaurant.
< a Olveiroa >

29 d’abril: Olveiroa – Cee
Esmorzem i comencem a caminar a les vuit. Fa una mica de fred al matí.
A la sortida del poble i al costat de l’hostal, hi ha cotxe amb una colla de pescadors. També n’havíem vist fa un parell de dies en un altre poble, prop d’un riu. Passem pel poble de Logoso, on hi ha també alberg-hostal, i després per Hospital i al costat de la fumera d’una industria de no sé què.
Tot seguit trobem les fites que senyalen una cap a Muxía i l’altre cap a Fisterra.
Alguns pelegrins van primer a un lloc, després a l’altre, fan la volta i tornen a Santiago …
Nosaltres girem a l’esquerra, cap a Fisterra.
Al cruceiro Marco do Couto, en un encreuament de camins i en mig d’eucaliptus, afegim dues pedres al piló. Més endavant trobem un xiringuito ambulant que un home ha col·locat al costat del camí. Ofereix cafè, fruites, galetes i refrescs, tot gratis. Bé, donatiu voluntari.
Ens diu que té les millors taronges del món. N’agafem una cada un i és ben cert. També un parell de galetes, deixem el donatiu i marxem. En pocs minuts han anat arribant uns quants pelegrins més.
Després d’un llarg tram pel mig del groc d’argelagues florides, comencem una forta baixada cap a Cee. Per primera vegada veiem el  mar després de molts dies.
Cee és un poble gran i tenim anotat que hi ha quatre albergs, i tots ells recomanats. Anem a l’alberg Moreira i per primera vegada en tot el que portem de camí (comptant també els anys anteriors des de Irun), trobem que està ple. És un alberg petit, amb només 14 places, i ens surt l’encarregat a la porta preguntant si som del grup que ha reservat …
Anem a un altre, A Casa da Fonte, que es troba a uns 200 metres i sí que tenen lloc. Tenen 42 places en dos dormitoris i serem uns deu o dotze a dormir.
No sé quin és millor, però estem molt bé i el propietari és un expert fent camins de Santiago, i sap com tractar els pelegrins. La seva companya també és molt amable.
Hem arribat aviat, a la una del migdia. Així que ens dutxem i anem a dinar al restaurant que ens recomana l’hospitaler.
A la tarda i després de rentar una mica de roba, fem una visita al poble, també fem el xafarder en un casament davant l’església (és dissabte) i anem a un centre comercial que té supermercat, a comprar quelcom pel sopar que farem a l’alberg.
També busquem una farmàcia per comprar Traumeel o quelcom semblant, ja que s’ens ha acabat el que portem i el peu comença a fer-me una mica de mal. Però resulta que la farmàcia de guàrdia és a Corcubión, el poble del costat.
I amb l’ordinador de l’alberg comprem els bitllets d’avió per tornar de Santiago a Barcelona el dimecres. Acabem de decidir que l’endemà, diumenge, arribarem a Fisterra, els dilluns i dimarts caminarem de Fisterra a Muxía i el dimecres anirem amb autobús de Muxía a Santiago, a l’aeroport i cap a casa.

30 d’abril: Cee – Fisterra
A tres quarts de vuit baixem cap al passeig, i tot vorejant el mar caminem cap a Corcubión. Cee i Corcubión son dos pobles gaire bé enganxats l’un a l’altre, però els dos son capitals del seus respectius Concellos.
< de Cee a Corcubión >
Desprès d’una pujada i baixada en mig d’eucalitptus, com tants de dies, arribem a la platja de Sardiñeiro i es posa a ploure. Però al cap de deu minuts ja ens podem treure els impermeables, i penjar-los a la motxilla per que es vagin assecant.
Més endavant, a la platja de Lagosteira, ja a tocar del poble de Fisterra, fem el primer descans: plàtan, fruits secs i aigua. I ja a l’entrada de Fisterra veiem una farmàcia oberta, tot i que és diumenge. Hi entrem a fer la compra que no vam poder fer el dia anterior.
A les dotze del migdia ens dirigim directament a l’ Albergue Buen Camino de Sónia (n’hi ha molts, però és el que hem escollit mirant referències). Ens dutxem i deixem la roba bruta a l’encarregat, que ens la tornarà neta.
Des de l’alberg, tot i que no té cap complicació, una senyora insisteix en acompanyar-nos fins l’alberg de la Xunta (com si diguéssim l’alberg oficial), que és on expedeixen la “Fisterrana”, i que sorprenentment és tancat els diumenges. Un cartell a la porta posa que la pots demanar per correu-e., adjuntant copia de la credencial degudament segellada i del d.n.i. En prenem nota i anem a dinar a un restaurant just al davant.
Després seguim el camí cap al Far i el Cap de Fisterra, sense les motxilles però amb l’impermeable per si de cas. Son tres kilòmetres que cal fer d’anada i tornada, i encara no som a mig camí que ja es posa a ploure. Deu ser el dia que ens ha plogut més fort, però son només uns minuts, i ens en sortim amb els impermeables i mig amagats sota una estàtua-monument al pelegrí.A la punta de Fisterra fem fotos al Far, a una creu, al mar de la fi del món, a la fita de km.0, a una turista que ens ho demana, a un pelegrí francès que havíem vist fa dies i a qui demanem que ens la faci a nosaltres, etc. etc. … i tornem cap el poble i l’alberg a descansar. A l’habitació que ens han donat estarem només amb un noi dels Estats Units.
Al vespre anem a fer una pizza.

1 de maig: Fisterra – Lires
Sortim de Fisterra a les vuit, desprès d’esmorzar en un bar.
Tornem enrere, per on vam arribar el dia abans, fins a la platja de Langosteira, on ens desviem a l’esquerra seguin les fites que indiquen cap a Muxía.
Al cap d’una hora trobem un pelegrí que estava al nostre alberg, que torna enrere. Ha sortit amb la intenció de fer els 30 kilòmetres fins a Muxía, on acabaria el seu camí, però l’han trucat de l’alberg (on ha deixat la motxilla perquè l’enviessin al proper allotjament) dient-li que l’autobús cap a Santiago surt a dos quarts de tres de Muxia.
Pensa que pot ser no arribaria a temps, i no pot esperar l’endemà ja que te un vol a València el matí.
Agafarà l’autobús a Fisterra i ens diu que ja anirà a Muxía en una altre ocasió.
Des de lluny veiem una platja darrera unes dunes, i com que l’etapa és curta decidim anar-hi. Baixem des del camí a una carretera (amb molt poc trànsit), travessem uns camps, després una pineda, i arribem a les dunes. De lluny ens semblava que el mar era molt a prop, però hi ha un bon tros de dunes fins a la platja. És la praya do Rostro, bastant gran, i estem absolutament sols entre l’oceà i les dunes. Fem unes quantes fotos i tornem al camí després de fer un petit tram per la carretera.
Lires és un poble petit, però té tres o quatre cases d’allotjament rural i un alberg-hotel –As Eiras- que és son anem directament.
Demanem allotjament a l’alberg, però ens col·loquen en una habitació no gaire gran, amb un llit amagat darrera la porta i dues lliteres on dos pelegrins ja han ocupat la part de baix. Tornem a la recepció per demanar si ens poden col·locar en una altre habitació i ens diuen que no. Canviem la reserva per una habitació doble de l’hotel.
Havent dinat al restaurant de l’hotel-alberg, baixem a la platja de Lires, a uns dos kilòmetres. Hi ha un bar amb vistes a la platja, on fem unes cerveses després d’ una petita caminada per sobre d’uns penya-segats amb espectaculars vistes.
Trobo sorprenent la quantitat de gent que hi ha a l’allotjament. Uns pelegrins que van de Fisterra a Muxía, i d’altres de Muxía a Fisterra. Tots amb qui parles han fet una camí diferent: uns porten més d’un mes caminant des de Roncesvalles o Saint Jean Pied de Port i d’altres menys dies des de qualsevol punt del munt de “caminos de Santiago”. Tots fem el mateix, però tots ho fem diferent …
Un parell d’homes que seuen a la taula del costat a l’hora del sopar, han acabat el “Camiño dos Faros”. Son de Santa Eulàlia de Riuprimer, i han caminat nou dies des de Malpica fins a Fisterra tot resseguint la costa. És una ruta espectacular, que acabo de descobrir entre uns fulletons que hi ha a la recepció i el que ells m’expliquen. En prenem nota.

2 de maig: Lires – Muxía
Sortim a un quart de nou, després d’esmorzar. No és una etapa llarga, però sí més que la del dia anterior, i ens sorprenem quan al migdia ja som a prop de Muxía.
Deu ser pel temps que ahir varem perdre -o aprofitar- visitant la platja de les dunes …
Un parell de kilòmetres abans de Muxía veiem unes obres que semblen un disbarat dels que estem acostumats al Mediterràni. És la polèmica construcció del “Parador de Turismo” de Muxía, que es va començar el 2012 i tindria d’estar acabat el 2018. Em pensava que que ja no s’en construïen de “paradores” nous.
A l’entrada al poble coincidim amb una noia que va sola i que ja havíem vist a Lires. És de Barcelona i li fa gràcia quan li diem que un dia varem dormir a Sobrado dos Monxes, ja que el seu pare és d’allà.
A Muxía també hi ha varis albergs (o hostels), però per ser l’últim dia buscarem un hotel. És l’únic lloc on no m’havia entretingut en buscar opcions d’allotjament. El primer que veiem és la pensió Habitat Costa Da Morte. Ens va perfecte.
En havien dit que la “Muxiana” la donaven a l’oficina de turisme, però preguntem a l’ajuntament -o Casa do Concello- que és al costat de la pensió i ens la fan allà mateix.
Dotze dies de d’anar picant pel camí i de “menú del peregrino”, juntament amb el lloc on ens trobem, es mereixen una mariscada. A més, hem encertat el restaurant.A la tarda anem a fer una visita al santuari de la Verge de la Barca. Al costat hi ha la fita del “ km.0 “, i les enormes pedres al costat del mar encara son negres del “chapapote” del desastre del “Prestige”, el petrolier que es va enfonsar el 2002.
Al vespre hi tornem per veure la posta de sol.

3 de maig: Muxía – Santiago … i cap a casa
Com que l’autobús de Santiago surt a dos quarts de tres, el matí encara tornem a la zona del Santuari i les pedres, passant aquest cop pel mirador del Monte Corpiño, amb excel·lents vistes.
Dinem tot esperant l’autobús a Santiago.
A l’estació d’autobusos de Santiago enllacem amb un altre a l’aeroport, on ens sobrarà temps d’espera, ja que no ens ve de gust tornar a passejar per Santiago un parell d’hores amb la motxilla.
Volem a Barcelona, agafem el cotxe que ens esperava a l’aparcament i cap a Castell d’Aro.


Si voleu deixar un comentari, podeu fer-ho enviant un correu-e. a alfons@arofutbol.com