Camí del Nord 1

SETEMBRE – OCTUBRE DEL 2014
CAMÍ DEL NORD, PRIMERA PART: Des d’ Irun fins a Gijón (500 kms.)

Ha passat un any des que vam fer l’últim camí, el Camí Primitiu.
Hem dubtat entre varies opcions per a fer-ne un altre, i no ens ha costat gaire decidir-nos per el “Camino del Norte”. Son més de vuit cents quilòmetres i, si to va bé, el farem en dues parts. Anirem a Irun i caminarem fins on ens cansem, tot i que ens marquem Gijón com a límit.
Si en el camí primitiu varem decidir prescindir del transport de motxilles i portar-la sempre amb nosaltres, aquest cop decidim que anirem als albergs. Alternarem hotels i albergs segons ens sembli, i fent una mica de cas a recomanacions trobades als webs del camí.
Anem al “Decathlon” i ens comprem un parell de sacs de dormir.

Dia 1: a Irun
Dissabte 27 de setembre. Anem amb tren a Irun.
Deixem el cotxe a l’estació de Caldes de Malavella i ja l’anirà a buscar el nostre fill. A Barcelona-Sants agafem un “Alvia” i a primera hora de la tarda ja som a Irun. Tot i que avui dormirem en un hotel, anem a l’alberg a buscar les “credencials” i ens les donen dos hospitalers molt amables. És l’últim dia que tenen obert l’alberg i ens diuen que la nit anterior hi van dormir 30 pelegrins. Deu ni do la gent que fa aquest camí…
Fem una visita a la ciutat i ens arribem fins el pont d’Hendaia, millor dit els ponts, ja que hi ha el vell, el nou, el del tren petit i el del tren gros. Anem fins a l’altre costat, a França, així haurem començat el camí just a la frontera.
27-09_Irun (1) 27-09_Irun (2)

Dia 2: Irun – Donostia / San Sebastián
Comencem a caminar pel centre d’Irun i tot seguit ja trobem la primera pujada fins el santuari de Guadalupe, a poc més de cinc quilòmetres. A l’explanada trobem els primers pelegrins, i a l’església fan Missa. És diumenge. Hi ha un bar on fem el primer descans, ja que no trobarem res més fins a Pasajes.

Pel camí, en mig de muntanyes, comença a ploure una mica. El primer dia i ja estrenem els impermeables. Veiem un cartell que posa “URA 50 MTS >”. És una font, però ho sabem perquè el cartell també té dibuixats una aixeta amb un got a sota …
Ja prop de Pasajes de San Juan ens trobem un cartell que indica cap a l’alberg, i les fites del camí senyalen cap un altre lloc. Seguim el segon i anem trobant senyals de “Donejakue Bidea / Camino de Santiago”. En lloc de Pasajes hem anat a parar a Lezo, que és un poble enganxat a Pasajes, i on perdem les fletxes del camí.
Haguéssim anat millor i més curt pel camí de l’alberg.
Girem cap de Pasajes de San Juan, o Pasai Donibane en euskera, pel costat del moll i travessem tota la ciutat.
Amb pocs minuts una barca ens porta a l’altre costat de la ria, a Pasajes de San Pedro, o Pasaia.
Just desembarcar comencem una forta pujada per unes escales amb bones vistes sobre la ria, i fins a San Sebastián, o Donostia, gaudim d’espectaculars vistes sobre el Cantàbric, que tindrem sempre a la nostra dreta.
Quan entrem a la ciutat son més de les quatre de la tarda i ens sembla que fins al centre encara queda un bon tros, així que ens asseiem a la primera terrassa i prenem una cervesa. Arribem al centre quan ja son més de les cinc.
Descansem a l’hotel i després sortim a fer una volta i sopar.

Dia 3: San Sebastián – Zarautz
Sortim de San Sebastián sense esmorzar. Hem llegit que al “Monte Igueldo” trobarem algun bar.
Al començament de la forta pujada anem trobant alguns pelegrins que han dormit i esmorzat a l’alberg. Primer trobem un hotel però el bar encara és tancat. Més endavant veiem un altre bar restaurant on decidim que esmorzarem. Dons serà que no. Els dilluns tenen tancat.
Al costat d’una paret algú hi ha deixat unes garrafes d’aigua (gratis) pels pelegrins i una taula amb el segell i tampó per si volem segellar la credencial.
Com el dia anterior, el paisatge és molt maco i amb vistes al mar. Trobem un “asador” i desprès un altre, però resulta que obren a partir del migdia. Finalment arribem a Orio on podem esmorzar … quan ja son més de les dotze.
Hem trobat pocs pelegrins pel camí, però sembla que tots ens aturem aquí, ja que a la terrassa del bar, la major part dels clients som pelegrins.
Desprès d’un llarg descans travessem un pont i sortim del poble per enfilar els últims sis quilòmetres fins a Zarautz. Algú ens pregunta si, a Orio, hem anat a la plaça que surt a la pel·lícula “Once apellidos bascos”. No és la primera vegada que ens assabentem tard d’algun indret a visitar … < Zarautz a la vista >
Quan arribem a Zarautz les fletxes ens indiquen cap el casc antic per la carretera, però decidim donar una petita volta i caminar per tot el passeig del mar. De passada veiem el restaurant i hotel d’en Karlos Arguiñano. < amb l’Arguiñano >
Ens instal·lem en una pensió a la Plaça de la Música.
Cap el tard, desprès de sopar -o dinar, o berenar…- ens trobem un italià, un manxec i un de Granada que ja coneixem del camí. El granadí no sap que a Zarautz hi ha el restaurant d’en Karlos Arguiñano, i li acompanyem per que es faci una foto per enviar a la seva mare.
L’italià no sap qui és l’Arguiñano …

Dia 4: Zarautz – Deba
Plou. Perquè no ens passi com el dia anterior, esmorzem al mateix bar d’on hem dormit. Tenim dues opcions per anar fins a Getaria: per la muntanya o per la carretera que voreja la costa. Decidim anar per la carretera, ja que té incorporat un pas per a vianants gaire bé penjat sobre el mar en tot el trajecte, i per la muntanya segurament estarà molt enfangat.
A Getaria comencem una forta pujada fins Askizu, tornem a baixar fins el nivell del mar a Zumaya, i desprès tornada a pujar durant uns nou quilòmetres més fins Itziar.
A la primera baixada coincidim amb l’italià, el granadí i el manxec, i ja continuem junts el que resta de jornada.
No deixa de ploure del tot i anem passat pel mig de vinyes i camps amb pomeres.
Al costat del camí i sota un arbre hi ha unes ampolles sidra. És self-service. N’agafem una -també hi ha un obridor- i deixem l’import en una capseta. Passa un pelegrí, alemany em sembla, i el convidem. S’amorra a l’ampolla, se l’acaba tota i continua el seu camí. Menys mal que ja l’havíem tastat tots cinc.
L’últim tram cal baixar en tres quilòmetres el que hem anat pujant durant les dues o tres últimes hores. Fins i tot l’entrada a Deba la fem baixant amb un ascensor.
Pot ser ja és hora que anem a dormir a un alberg. El de Deba està situat a l’edifici de l’estació del tren i cal anar a apuntar-se a l’oficina de turisme, que no obren fins a les quatre. Esperem a la terrassa d’un bar tot prenem uns xacolís …
A l’oficina de turisme ens donen també un petit mapa per a la sortida de l’endemà, ja que ens diuen que el camí no està ben senyalitzat. L’alberg està força bé. Som uns 25 o 30 a dormir.

Dia 5: Deba – Markina
Paisatge similar al dia anterior, però deixem la costa i ja no veurem més el mar fins al cap de quatre dies.
Al cap d’amunt de la primera pujada ens girem i ens fem la primera foto del dia. Passa un noi dels EEUU que s’ofereix a fer-nos una foto als dos. És en Jack, que hem vist a l’alberg i que també havíem vist el primer dia a Pasajes, ja que va fer el pas de la barca amb nosaltres.
Anem baixant tots tres cap a Motriku, quan una dona ens crida des de la finestra de casa seva, i ens diu que el ”camino” no és pas per on anem. Sembla que ja hi està acostumada. Tornem enrere i ens adonem d’unes pintades negres. Tenien raó a l’oficina de turisme de Deba. Resulta que algú s’entreté a tatxar amb pintura negra les fletxes grogues del camí.
Més endavant apareixen per un altre camí un pelegrí de Bilbao i una pelegrina de Madrid que també s’han perdut …
Tot i que en un descans ens avancen una colla d’una dotzena de suïssos que desprès deixarem nosaltres al costat d’una església, fem gaire bé tota la jornada sols, un bon tram pel mig d’un interminable bosc d’eucaliptus.
A l’entrada de Markina visitem l’ermita de “San Miguel de Arretxinaga”. A dintre de l’església hi ha tres enormes roques que arriben gaire bé al sostre. Suposo que varen fer l’església al voltant de les pedres perquè quedessin dins.
Arribem a l’alberg on teníem pensat anar i està ple. És petit i es veu que la colla de suïssos l’han reservat tot. L’italià i els altres estan asseguts a la porta, ja que els vindran a buscar amb cotxe els d’un altre alberg de les afores del poble, a qui ha trucat la senyora del que està complet.
Mentre l’Ana espera amb ells m’arribo a un altre alberg que hem vist anunciat al centre del poble, i que els han dit és poc recomanable. Tenien raó, no m’agrada ni l’alberg -un pis amb una habitació amb lliteres- ni el noi encarregat que em surt.
Així que pugem a la furgoneta que ens ve a buscar. Tampoc era gens lluny i a més està prou bé. Es diu “Albergue Intxauspe” i també tenen habitacions com a casa rural.
Ens instal·lem, rentem la roba, fem un descans i tornem al poble tot passejant, ja que hem quedat que soparíem a casa de la senyora de l’alberg que està ple. < descans, a l’alberg Intxauspe de Markina >

Dia 6: Markina – Gernika
Sortim com gaire bé sempre sols i de bon matí.
Travessem un prat on hem d’obrir i tancar una porta i fer el mateix més endavant, tal com passa sovint en llocs on hi ha vaques, però en aquest cas a la porta de sortida hi ha un cavall just al davant. En hi acostem amb una mica de por, però ens deixa passar. Ja deu estar-hi acostumat.
Ens atrapen la colla de l’italià i els altres i com que son més joves ens deixen enrere dos d’ells. El granadí es queda amb nosaltres, ja que no segueix el ritme dels altres dos. Fem un descans i ens refresquem els peus en un torrent d’aigua ben fresca.
Passem per Bolíbar, que és d’on provenia la família de Simón Bolíbar i més endavant fem un descans i una petita vista al Monestir de Zenarrua, on tornem a trobar la colla de suïssos que també hi fan una aturada.
En un camp de perers ens aturem per agafar unes peres, i al cap d’un parell de quilòmetres m’adono que menjant peres m’he deixat els pals de caminar. Casualment tinc el telèfon d’una pelegrina madrilenya, bé d’Alcalá de Henares, amb qui la nit anterior ens varem intercanviar unes fotos a l’alberg, i sé que ens ve al darrera. Em diu acaba de passar pel costat dels perers i que els ha vist, que ja m’els va a buscar. L’esperem, li dono les gràcies i al cap de poc ens acomiadem, ja que ella camina més de pressa i vol anar més endavant de Gernika, per arribar l’endemà més d’hora a Bilbao que és on deixarà el camí per aquest cop.Anem passant per muntanyes i prats amb alguns bonics “caseríos” fins arribar a Gernika.
Només hi ha obert l’alberg juvenil i per molt poca diferència del preu de dues persones anem a un hotel.
A la tarda visitem la ciutat i el tros que queda del vell Arbre de Gernika.

Dia 7: Gernika – Bilbao
Les anotacions-guia que portem ens senyalen l’etapa fins a Lezama, però decidim que anirem fins a Bilbao, per tant avui farem més de 30 quilòmetres.
Anem pujant durant dues hores fins al “alto de Morga” i després tornem a baixar per boscos solitaris. Cap el migdia ens retrobem amb la colla de l’italià i els altres dos i anem junts fins Larrabezua, a on fem descans al costat d’un bar on prenem uns refrescs.
Passem per Lezama, on veiem les instal·lacions de l’Athlétic Club, i a Zamudio decidim fer un altre descans, amb refrescada de peus inclosa a la font d’un parc urbà.
De Zamudio a Bilbao s’ens fa molt pesat. Després d’un petit tram per la carretera tenim una altre forta pujada per una pista de sorra que ens porta al “Monte Avril”. A dalt ja hem perdut la colla i també s’han perdut entre ells, ja que ens en trobem un que crida a un altre que veiem de lluny pujant cap a un camí equivocat … < arribada a Bilbao >
Tot i que no hem baixat junts, curiosament ens retrobem al casc antic mentre ells busquen l’alberg-hostel on ja tenen decidit anar.
No teníem previst l’allotjament i decidim anar al mateix lloc que ells. A l’Ana i a mi ens donen una habitació amb dues lliteres dobles, que només compartirem amb un noi alemany que porta uns dies a l’hostel, i que està participant en un concurs d’una televisió, que consisteix en intentar viatjar gratis d’un lloc a un altre amb avió privat. Espera trobar algú que el porti de Bilbao a qualsevol altre lloc …
Tant l’italià com el manxec i el granadí finalitzen a Bilbao el seu camí, però a l’hostel han conegut una noia italiana que just ha arribat per començar-lo, i queden amb ella per l’endemà visitar la ciutat, anar a la platja i ja començarà el camí l’endemà passat.
Ens acomiadem de tots i anem a sopar amb el granadí, deixant els altres dos amb la italiana …

Dia 8: Bilbao – Pobeña
Quan deixem l’hostel ens tornem a acomiadar de la colla que s’en van a la platja amb la furgoneta del granadí, que l’havia deixat a Bilbao fa una setmana per anar amb tren a Irun i tornar caminant fins a Bilbao.
Fins a Portugalete el camí “oficial” passa per Barakaldo i Sestao, però decidim passar per el marge dret de la ria, tot resseguint-la, ja que ens fa gràcia travessar-la pel pont penjant.
També està senyalitzat com a camí alternatiu, tot i que no gaire bé.
< el Guggenheim, a l’altre costat de la ria >
Son més de 12 quilòmetres on al començament veiem el Guggengheim a l’altre costat de la ria, i al final el pont penjant per on travessarem a Portugalete. En algun moment s’ens fa una mica pesat, però ens havien dit que per l’altre costat és pitjor i encara més llarg: uns 18 kms. i gaire bé tots pels cascs urbans de Bilbao, Barakaldo i Sestao. També ens assabentem que alguns pelegrins van de Bilbao a Portugalete amb el metro …
Si pel marge de la ria no hem trobat pelegrins, tampoc en trobem des de Portugalete fins a La Arena, on ens retrobem amb el mar desprès de varis dies.
Aquí, a La Arena, no hi ha cap allotjament i ens hi trobem un pelegrí amb bicicleta, un home gran, que també busca el camí cap a Pobeña. Cal passar pel costat del mar i està a poc més d’un quilòmetre. < platja de La Arena >
Quan arribem a Pobeña, una dona -sense que li preguntem- ens indica on és l’alberg, i, tot i que ja ho sabem, ens diu que fa uns dies han tancat a final de setembre. Tot i això, com que és al centre, hi passem pel davant per confirmar-ho.
Anem a l’únic hotel obert del poble i ens diuen que no tenen lloc, que està ple. Recordem que a l’alberg hi havia uns papers-anuncis d’allotjaments enganxats a la porta, i hi tornem.
Un dels anuncis posa que ens poden venir a buscar d’una casa rural a Muskiz, que és la capital del municipi i està a uns 4 quilòmetres. Truco i ens diuen que ens venen a buscar a nosaltres i també a un parell de pelegrins alemanys que hem trobat a la porta de l’alberg tot preocupats per trobar allotjament. Els alemanys em diuen que soc la seva salvació …
La casa és un luxe. L’home que ens ha vingut a buscar ens indica on podem anar a sopar i també on podem agafar l’endemà l’autobús cada mitja hora, a partir de les set del matí, per baixar a Pobeña.
A la casa també hi dormen dues pelegrines alemanyes, a més de nosaltres i els altres dos alemanys que hem trobat a l’alberg.

Dia 9: Pobeña – Castro Urdiales
Esmorzem sols a la casa rural. Els altres sembla que sortiran més tard.
Tot i que tenim previst fer una etapa curta, quan al bus ens deixa a Pobeña encara és fosc i ens costa una mica trobar les fletxes grogues. Pot ser ens tindrem de comprar un llum per posar al cap com porten alguns …El camí ressegueix la costa i veiem al fons els llums d’uns petroliers que deuen subministrar petroli a la refineria de Petronor a Muskiz (on hem dormit).
Deixem el país basc, entrem a Cantabria, i al primer poble d’aquesta comunitat, Ontón, tenim dues opcions: anar pel camí oficial que puja una muntanya o seguir per la carretera. Decidim anar per la carretera ja que és més curt, i a més gaire bé no hi passen cotxes degut a que tenen l’autovia, gratis, gaire bé en paral·lel. < al fons, Castro Urdiales >
Ens traiem l’impermeable que portem posat tot el camí, ja que plovinejava, però a l’entrada de Castro Urdiales torna a ploure una mica i ens el tornem a posar.
Al passeig hi ha una oficina de turisme i preguntem per l’alberg. No obren fins a les tres (avui hem arribat aviat), però la noia de l’oficina truca i li diuen que ja podem anar-hi, que l’hospitaler està allà i ens deixarà entrar.
Compro unes pastilles en una farmàcia ja que estic constipat, i anem a l’alberg que es troba a la sortida de la ciutat.
Som els primers pelegrins en arribar, i l’hospitaler, un noi negre, ens diu que podem agafar la llitera que vulguem i s’en va. Ens apuntem nosaltres mateixos a la llibreta que té sobre la taula i deixem els deu euros (cinc per persona) en una capsa. Van arribant més pelegrins i sembla com si nosaltres fóssim els encarregats de l’alberg …
Anem al centre del poble per visitar-lo i menjar, i tornem aviat a l’alberg i em poso al llit ja que no estic gaire fi.
Arriben una colla de sis o set catalans, varis homes i una dona, que més tard ens diuen si volem anem a sopar amb ells. Hem dinat molt tard i em quedo al llit a veure si em poso bé.
Molt tard també arriba en Jack, l’únic conegut que ens queda des del primer dia, amb una altre americana que s’ha trobat pel camí. No hi ha més lliteres i dormiran en un matalàs al terra.

Dia 10: Castro Urdiales – Laredo
A la sortida, encara fosc, ens trobem amb en Jack i la Cynthia, que ens ajuden a veure les fletxes grogues amb els seus llums al cap.
La Cynthia és una americana que va anar a Pamplona per començar el camí francès. Un cop a Pamplona el seu fill, per telèfon, li va dir que havia llegit que el camí del Nord era més bonic. Per això va anar a Bilbao per començar el camí del Nord i aquí està, tot i que ara no sap si anar fins a Oviedo i continuar pel Camí Primitiu o fins a Gijón i continuar pel Camí del Nord. Té uns quants dies per anar-ho pensant …
Ens quedem sols i fem un tram pel costat del mar, un altre tram per muntanya amb algunes vistes al Cantàbric des de lluny, i el tram final per una carretera. El camí no està gaire ben senyalitzat, i fins i tot ja prop de Laredo trobem unes fletxes grogues que, segons els retalls que portem de les guies que fem servir, no porten enlloc …
Anem a l’alberg “Casa de la Trinidad”. És un convent de monges Trinitaries que disposa de 12 llits en habitacions de 2 i 4 places. Ens en donen una amb dos llits per a nosaltres sols.
Sortim a fer la visita al poble i ens trobem la colla des catalans, que s’interessen per la meva salut i busquen el seu allotjament, qua han reservat per telèfon. Com que l’hem vist baixant del nostre convent, els hi acompanyem. És l’alberg “El Buen Pastor”.
Cap el vespre, quan tornem per dormir, ens hi trobem a la Cynthia, que ha arribat molt tard ja que s’ha perdut pel bosc, i a més sembla que ha seguit les fletxes que no porten a cap lloc.

Dia 11: Laredo – Güemes
Avui ens acompanya la Cynthia.
També tenim dues opcions: podem passar per l’interior o per la costa, i preferim la costa. Cal anar al final de la platja de Laredo i agafar la primera barca del matí per travessar la ria fins a Santoña. Sembla molt a prop però son més de quatre quilòmetres i no gaire ben senyalitzats. Trobem un home del poble que camina, i s’ofereix per acompanyar-nos mentre ens explica les seves caminades pels voltants i els seus camins de Santiago, que també ha fet.
< amb la Cynthia, esperant la barca >
La barca s’agafa directament a la sorra de la platja, més a prop o més endins dependent de la marea. Amb deu minuts de travessia ja som a Santoña i aquí sí que desembarquem al centre de la ciutat. Esmorzem a la terrassa d’un bar ja que no fa molta fred, juntament amb alguns pelegrins més que també ha fet la travessia amb la barca.
A la sortida de Santoña caminem un bon tros al costat de la presó de “El Dueso”. Sembla que aquí va estar-hi tancat el meu pare per “rojo” un cop acabada la guerra i després d’haver lluitat per la república, però quan hi passem no ho recordava. És la meva germana qui m’ho ha recordat …
Seguim al costat de la platja, pugem una petita muntanya i tornem a la platja aquest cop literalment sobre la sorra. És una llarga platja de sorra fina amb tot de roques ja més a prop de Noja. < al fons, Noja >
És migdia quan sortim de Noja i deixem la costa, i no és fins passades les sis de la tarda quan arribem a l’alberg “La Cabaña del Abuelo Peuto”, un dels llocs imprescindibles del camí de nord.
No hi ha res al voltant per visitar o anar a sopar, però no cal. Només arribar et donen la benvinguda amb un got d’aigua. A les set el “Padre Ernesto”, el propietari, ens fa una interessant xerrada sobre la història de la casa, la seva família i els seus viatges pel món. Sopem tots junts (aquell dia érem una trentena), i a dormir. A nosaltres en varen donar una habitació amb un llit doble i una llitera per a dues persones que no va ocupar ningú. L’alberg és gaire bé com un apart-hotel, amb algunes habitacions amb lliteres per a sis o vuit persones i altres de quatre com la nostra. El preu, inclòs el sopar i l’esmorzar de l’endemà: la voluntat …
< alberg “La Cabaña del abuelo Peuto” >

Dia 12: Güemes – Santander
Ja la nit anterior un dels de la colla dels catalans no es trobava bé. Després d’esmorzar els veiem a tots esperant un taxi per anar a l’hospital a Santander. Han acabat abans d’hora la seva setmana anual de “camino” per aquest any. Ens acomiadem tot desitjant que no sigui rés greu. Pel que ens sembla no controlava gaire bé els menjars …
Encara no sabem si ens quedarem a Santander o continuarem una mica més. La Cynthia diu que s’hi quedarà un dia per descansar i visitar la ciutat.
A la sortida de l’alberg no veiem les fletxes grogues, però intuïm que tenim de baixar fins a una carretera pràcticament sense trànsit. Una dona d’una casa al costat de la carretera i dues nenes que esperen l’autobús del col·legi ens diuen que anem bé. En uns cinc quilòmetres per la carretera només passa, dues vegades, l’autobús que porta els nens al col·legi.
A Galizano fem una aturada en un bar, ens llevem els impermeables ja que plovisquejava però ja no plou gens, i agafem una variant del camí que passa per la costa.Fem una volta més llarga, però val la pena, ja que primer caminem prop d’impressionants penya-segats i tot seguit per una llarguíssima platja. És un altre dels espectaculars trams del camí a recordar per sempre.
Abans d’arribar a Somo, on tenim d’agafar “la Pedreñera”, una barca que ens portarà a Santander, veiem de lluny en Jack, que no havíem vist en tot el matí, i que segueix per la platja en lloc d’agafar el trencant cap a l’embarcador. L’Ana i la Cynthia el criden però ell segueix. Finalment les escolta i torna enrere.
Quan desembarquem, al centre de Santander, tot i que és aviat decidim que ens hi quedarem, que el dia abans varem fer una etapa molt llarga i per avui ja en tenim prou.
En Jack s’en va a l’alberg i els altres tres decidim anar a un hotel. Tenim males referències de l’alberg, que en Jack ens confirmarà l’endemà.
Mentre dinen, deixem la roba que es vagi rentant a la màquina d’una bugaderia. Després fem una visita a la ciutat, i ens arribem fins i tot al Palacio de la Magdalena. Sempre acompanyats de la Cynthia. Caminem i ens cansem més que si haguéssim continuat deu o quinze quilòmetre més …

Dia 13: Santander – Santillana del Mar
No entenc perquè tots les guies marquen aquesta etapa amb més de quaranta quilòmetres, quan es pot partir en dues o combinar de manera diferent, ja que al menys hi ha un alberg entre mig i alguna casa rural.
Entre les referències que tenim i les explicacions del “Padre Ernesto” a Güemes, sabem que: Primer: la sortida de Santander és molt diguem lletja, i segon: que entre Boo de Piélagos i Mogro els pelegrins passaven per un pont del tren i que ara està prohibit ja que és molt perillós, i que per evitar una volta de més de deu quilòmetres per camins mal senyalitzats molts agafen el tren entre aquests dos pobles.
Tenint en compte les dues coses, decidim anar amb tren des de Santander fins a Mogro, aproximadament al mig dels quaranta quilòmetres, i caminar els altres vint fins a Santillana. La Cynthia finalment he decidit no quedar-se un dia per descansar, i continua amb nosaltres.
Baixem del tren a l’estació de Mogro. Una petita pujada ens torna al camí i després passem pel petit poble de Cudón.Entre Requejada i Barreda, caminem al costat d’el gran complex industrial Solvay de productes químics, i finalment arribem a Santillana.
A Santillana del Mar, que com sabeu “ni es santa, ni es llana, ni tiene mar”, hi ha molts turistes i també molts pelegrins, tot i que pel camí no n’hem trobat gaires. També hi ha en Jack, que, tot i que no hem coincidit, també ha fet un tram amb el tren.
Anem a l’alberg, del que tenim bones referències.

Dia 14: Santillana del Mar – San Vicente de la Barquera
Algunes guies senyalen l’etapa fins a Comillas, vint-i-dos quilòmetres, i d’altres fins a San Vicente de la Barquera, deu o dotze més. Ho decidirem sobre la marxa.
Tot i que sabem que tenim el mar a prop, no el veiem, i anem contínuament pujant i baixant. Abans d’arribar a Cobreces veiem de lluny una espectacular església que més endavant hi passem pel costat, i abans de Comillas tornem a la vora del mar. L’alberg de Comillas és tancat per desinfectar-lo de xinxes. Nosaltres ja ho sabíem, però alguns pelegrins no, ja que en trobem que pregunten si sabem on és, per anar-hi …Amb la Cynthia, que continua amb nosaltres, i en Jack, que ens hem trobat a l’entrada del poble, ens asseiem a la terrassa d’un bar per fer un descans i decidir si ens quedem o continuem.
Ens estem ben bé una hora aturats prenent unes tapes i son ja dos quarts de quatre, però decidim continuar fins a San Vicente de la Barquera.
Gaire bé tot aquest tram el fem per la carretera, i s’ens fa especialment pesat i cansat. Quan arribem a Sant Vicente de la Barquera estem tan cansats que ni ens plantegem si busquem hotel o l’alberg. Algú, sense haver preguntat, ens diu que l’alberg està al costat de l’església i que cal pujar unes escales, i tots quatre (continuem amb en Jack) ens trobem en pocs minuts dins l’alberg.
Son ja dos quarts de set de la tarda i, encara que l’hospitaler és una mica antipàtic, ens apuntem, paguem deu euros cadascú i entrem. Quan veiem la sala de les lliteres ens venen ganes de marxar i anar a un hotel, però estem tan cansats que ens hi quedem.
No havíem buscat referències d’aquest alberg ja que, en principi, no pensàvem fer aquí cap final d’etapa. Si ho hagués fet segur que no hi hauríem anat …
Ens dutxem i baixem al centre del poble per comprar la fruita pel camí de l’endemà i sopar. La Cynthia es queda al llit ja que no es troba gaire bé.

Dia 15: San Vicente de la Barquera – Buelna
Havia quedat amb un company de mili, a la “marina de guerra española”, que és de Cantabria, i que desprès de més de quaranta anys ens hem “retrobat” amb això del facebook, que ens veuríem a la tarda a Colombres.
M’estic rentant la cara quan m’envia un WhatsApp i em diu que a la tarda no li va bé, que està a San Vicente de la Barquera i que ens podem veure ara. Quedem davant l’església i baixem al centre del poble a fer un cafè, però fem la xerrada tot voltant pel centre i ens quedem sense cafè, ja que encara tot està tancat.
Torno a l’alberg quan els pelegrins, una vintena, han acabat d’esmorzar, i l’Ana em diu que l’esmorzar és un cafè dolent amb galetes Maria, que més val que prengui alguna cosa en un bar.
Marxem i no sabem trobar les fletxes grogues, encara és fosc. Un bar acaba d’obrir i entro per prendre un cafè amb llet i una pasta, mentre l’Ana i la Cynthia busquen les fletxes cada una pel seu costat. La Cynthia sembla que ha trobat el camí i tira endavant. Ja la trobarem pel camí.
Ens apartem del costat del mar però el retrobem a Pesués i desprès a Unquera on fem una llarga aturada en un bar, a veure si passa la Cynthia. En alguns trams mal senyalitzats hem tingut dubtes entre camins i carreteres i possiblement no hem passat exactament pel mateixos llocs, i ara no sabem si ens va al davant o al darrera.
Decidim continuar i just a la sortida de Unquera deixem Cantàbria i entrem a Astúries. Coincidim amb la colla d’un francès, un granadí (un altre) i una noia canària que va aparèixer a l’alberg de Santillana del Mar i que havia començat el seu camí a Santander, i s’havia perdut en el tram entre Boo de Piélagos i Mogro, el del pont del tren …A Colombres ens trobem amb una concentració de motos que tornarem a trobar encara dues vegades més, ja que fins a Buelna el camí coincideix en alguns trams amb la carretera.
Buelna és un poble molt petit, però ens havien recomanat l’alberg, privat. Realment és un dels millors.
La Cynthia no apareix. Possiblement s’ha quedat a Unquera o a Colombres. Algú ens diu que l’ha vist i li ha dit que vol descansar un dia …
Havíem quedat que ens donaríem els telèfons quan ens separéssim, però l’hem perdut inesperadament i ara no podrem enviar-li algunes fotos …

Dia 16: Buelna – Llanes
A Pendueles, a menys de dos quilòmetres de Buelna, el camí passa per l’interior, però hi ha una alternativa per la costa. Com fem sempre, escollim el costat del mar.
Anem amb una parella de bascs que ens diuen que ja ens van veure a la barca el dia de la travessia entre Laredo i Santoña. No ho recordem però ben segur que és cert, ja que surten en una foto al costat de l’Ana mentre naveguem …
El paisatge és preciós: a la dreta tenim el mar amb penya-segats i a l’esquerra veiem les imponents muntanyes dels Pics d’Europa.
Ens trobem els “bufones de Arenillas”, que son uns forats a la roca del terra per on surt a pressió l’aigua del mar quan hi ha temporal amb marea alta. Avui “no funcionen”…
També ens segueix en Jack amb el seu caminar lent. És l’últim company conegut que ens queda des que varem sortir de Irun. Té intenció d’anar a Oviedo en lloc de Gijón i continuar fins a Santiago pel camí primitiu. De totes maneres avui serà l’últim dia que el veiem, el vespre a l’alberg …
A Llanes tornem a trobar la colla del francès, la canària i els altres, que ja han dinat. També en Peter, un suïs que va sempre sol amb una gran motxilla i una càmera de fotos gran, i que ens recomana un lloc per dinar on ell ha menjat molt bé.
Ens acomiadem dels bascos, ja que és el seu últim dia. Van començar a Bilbao i acaben a Llanes per aquest any, i desprès de dubtar si hotel o alberg, decideixen anar a un hotel.
Nosaltres anem a l’alberg que, com a Deba, és a l’edifici de l’estació del tren. Tenen habitacions amb dues lliteres (per a quatre persones) i ens en donen una per a nosaltres sols. Perfecte.
Tot i que son gaire bé les quatre de la tarda, anem a dinar a on ens ha recomanat en Peter.

Dia 17: Llanes – Ribadesella
Etapa llarga. Una guia ens posa 27,9 km. i l’altre 31,4 km.
Continuem un dia més amb el mar a la nostra dreta, i al fons a l’esquerra les altes muntanyes asturianes. Ens desviem del camí per veure el lloc on es va rodar la pel·lícula “El Orfanato”. Impressionant el paisatge i els penya-segats sobre el Cantàbric.
En una badia, l’església i tot el poble de Barro es reflexa sobre les aigües. Sembla com si fossin dos pobles, una vista de postal. Evidentment fem unes quantes fotos.
Ja prop de Ribadesella ens surt una dona i ens ofereix una habitació per dormir a la seva casa. Fins i tot porta fotos de la casa i l’habitació …
Arribem cap a les cinc de la tarda i ens trobem en Peter que ja ha anat a dos hotels i ens diu que un era tancat i a l’altre eren antipàtics …
Vol anar a l’altre costat de la ria on hi ha més hotels, però li diem que sembla que son d’estiu i segurament estan tancats (cosa que confirmarem l’endemà al passar-hi). Anem al que ha trobat tancat, ja que segons els papers que portem hauria d’estar obert. Pot ser havien sortit un moment ja que ara sí és obert i li sembla correcte. A nosaltres també.
A Ribadesella, com en algunes ciutats, hi ha alberg juvenil, però per molt poca diferència de preu preferim anar a un hotel.
L’alberg de pelegrins és uns cinc quilòmetres més endavant.
Hem quedat amb en Peter per anar a sopar, i ens porta a una marisqueria que ja havia ullat mentre buscava allotjament. Sembla que li agrada menjar i dormir bé …
Per la finestra ens veu un alemany que també fa el camí tot sol i s’afegeix a la nostra taula.

Dia 18: Ribadesella – ColungaSegons els apunts de les guies que portem ens falten dues etapes molt llargues fins a Gijón, i decidim que les combinarem i ho farem amb tres dies.
Entrem a esmorzar al primer bar que trobem obert, i desprès comencem una forta pujada fins San Esteban de Leces, a on hi ha un alberg.
Passem molt a prop del mar i de lluny escoltem crits en una platja. Son la colla del francès, la canària i el granadí, de qui ens havíem acomiadat fa un parell de dies, ja que no teníem previst tornar a coincidir …
No resisteixo la temptació i també m’en vaig a l’aigua.
Quan m’estic secant en Peter s’acomiada, ja que ell anirà fins a Sebrayo i nosaltres ens quedarem abans i no tenim pressa. Ens dona l’adreça d’un petit hotel-casa-rural que té a Suïssa “sur le chemin de Compostelle” …
A La Isla el camí també te una variant per la costa per on decidim passar, ja que ens agrada anar veient el mar. Però quan deixem la costa, a Huerres, tenim de preguntar com anar fins Colunga, ja que ni hi ha o no veiem les fletxes grogues.
A Colunga hi ha varis hotels, però cap alberg. Per això no trobem gaires pelegrins, encara que, quan sopem, al mateix hotel ni ha un que va tot sol, i dues alemanyes amb qui havíem compartit taula per sopar fa just una setmana a Güemes, i no havíem tornat a veure des dels penya-segats d’abans de Santander.
També s’en recorden de nosaltres i ens ensenyen una foto al seu mòbil assegudes al nostre costat …

Dia 19: Colunga – Villaviciosa
Esmorzem a l’hotel i ens acomiadem de les dues alemanyes. Aquí han acabat el seu camí per aquest cop.
Els pregunto si el començaran aquí mateix un altre any, i em diuen que tenen intenció d’anar al “camino de Levante”. Ho busco i sembla que és de València a Zamora …
Com que l’etapa serà curta i plou, esperem fins cap a les nou, a veure si para. Com que no ho fa, ens posem els impermeables i tornem-hi.
Passem pel davant d’una casa amb uns cavalls blancs a fora que ens miren, i més endavant també ho fan unes vaques. Pot ser es pregunten un van aquests dos amb aquest temps …
Ja prop de Villaviciosa ha deixat de ploure, i anem trobant molts camps de pomeres i un home que fa caure les pomes a cops de pal. Ja ho hem vist en altres llocs, les aprofiten totes sense mirar prim, per fer sidra.I en mig dels caps de pomes hi veiem la fàbrica de “sidra El Gaitero”.
Pel camí hem trobant uns papers amb publicitat de l’oferta per a pelegrins d’un hotel, gaire bé a preu d’alberg.
Hi anem i és un hotel gran vingut a menys (molt a menys), però ja ens serveix.
A la tarda, mentre passegem per la ciutat i fem un toc en un bar, descarreguen un autobús de gent gran (nosaltres som “joves”) que col·lapse al cambrer, que està sol, i ens entretenim amb l’espectacle: que si nosaltres hem demanat primer, que si ens en anem a un altre lloc, que si ara no prendrem rés, etc…

Dia 20: Villaviciosa – Gijón
A l’hotel no hi ha ningú a la recepció. Deixem la clau a la porta de l’habitació, marxem, i busquem un bar per esmorzar. També plou com el dia anterior.
Encara no ho sabem, però l’última serà la pitjor de les etapes. No para de ploure i, tot i anar amb els impermeables, l’aigua s’ens va posant per tot el cos. El camí està enfangat i les botes també es van mullant.
A pocs quilòmetres ens trobem el lloc on el camí es bifurca: cap a Oviedo on comença el camí Primitiu, o cap a Gijón per continuar pel camí del Nord.
  19mòbil (3)
Tenim la “temptació” de trucar un taxi, però decidim aguantar …
Així que continuem, travessem l’autovia per el pont d’una carretera local, i desprès fem una forta pujada en mig d’un bosc mentre l’aigua ens va caient per sobre, i els recs que es formen pel camí ens cobreixen les botes.
Els papers-guia que portem ens indiquen que trobarem el bar-restaurant “Casa Pepito” a Peón, però mai acabem d’arribar-hi …
Finalment hi arribem, desprès de baixar un tram per una carretera sense trànsit, quan ja és la una del migdia.
A la mateixa terrassa del restaurant ens traiem tota la roba. Tota vol dir tota. Ens canviem i posem les botes dins una bossa de plàstic.
Entrem a dinar tranquil·lament, i després ja no plou, però tenim un problema: si continuem i ens torna a ploure arribarem a Gijón amb absolutament tota la roba mullada i sense res per canviar-nos.
El cambrer de “Casa Pepito”, un “asador” bastant popular a la zona, ens dona el telèfon del taxi del poble, que no contesta. En truquem un de Gijón, que ens ve a buscar i li diem que ens porti al centre, al més a prop possible d’algun hotel.
Torna a ploure, i la recepcionista de l’hotel ens deixa un paraigua per anar a l’estació del tren, a comprar els bitllets per a l’endemà tornar cap a casa.

Dies 21 i 22 – Gijón – … Castell d’Aro Divendres 17 d’octubre:
Com que no hi havia places pel tren a Barcelona per al divendres, varem comprar els bitllets per al dissabte. Tenim sort ja que no plou i fa molt bon dia. Ens passem tot el dia passejant per la ciutat i segurament que caminem més dels dotze o tretze quilòmetres que ens vam “saltar” ahir.
Quan tornem a Gijón per reprendre el camí, tampoc caldrà que anem a començar a Casa Pepito, ja que hem compensat sobradament el tram no caminat …
Perquè, si tot va bé, algun dia hi tornarem i continuarem cap a Santiago.
Dissabte 18 d’octubre:
Tot el dia al tren, Gijón-Barcelona-Caldes de Malavella i cap a Castell d’Aro.

2 respostes a Camí del Nord 1

  1. Arno Hoogsteder diu:

    En el dia 3 escrius:
    “Al costat d’una paret algú hi ha deixat unes garrafes d’aigua (gratis) pels pelegrins i una taula amb el segell i tampó per si volem segellar la credencial.”…

    Aquest “algú” es en José María Soroa, que es un pelegrí famós en aquestes terres. (No el conec personalment, però m’en vaig assabentar fa any i mig quan vaig començar a fer el camí del nord)

    • Alfons Tauler diu:

      Hola. Gràcies per la informació, sempre és bo conèixer el perquè de les coses.
      I també descobrir que algú llegeix, o al menys es mira tot això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *